Frustració i oblit d’una matança
En aquestes nits, sense llum, càlides i humides de l’estiu –m’explica la Iahia– la gent desborda el carrer de Sabra, els carrerons de Xatila, en un ambient pobre, viscós, torbador. Una organització palestina prova d’encarregar-se de la seva seguretat. De 20.000 palestins que l’habitaven, en aquest camp de refugiats amb prou feines en queden 7.000. Els restants són sirians, kurds, libanesos, eritreus, que formen un lumpenproletariat inquietant”.
Qui recorda Sabra i Xatila? Un 15 de setembre del 1982, quan es creia que havia acabat la guerra amb l’evacuació dels fedaïns de l’OAP, de la plana major d’Arafat després de la seva derrota per l’exèrcit israelià, que havia envaït el sud del Líban ocupat i bombardejant durant setmanes els barris musulmans d’aquesta capital, la matança de Sabra i Xatila va ser un episodi de crueltat col·lectiva que va commoure el món. Va durar tres dies, va ser executada per milicians cristians falangistes, iniciada per patrulles de soldats del Tsahal –l’exèrcit hebreu– com bé ha escrit Rosa Velasco a la seva tesi doctoral sobre els palestins del Líban. Va ser planejada pels seus caps militars, i com que mantenien posicions a prop de la veïna ambaixada de Kuwait i a altres llocs limítrofs de Sabra i Xatila, els va permetre estar al corrent del que s’esdevenia al laberint dels seus carrerons. Llavors els habitants de Sabra i de Xatila –Sabra és un llarg carrer de població mixta libanesopalestina i Xatila, amb tot just una superfície d’un quilòmetre quadrat, el recinte pròpiament dit del camp de refugiats– van comptar que hi va haver 5.000 morts; el periodista israelià Kapeliouk va estimar que van ser 2.000; la comissió Kahane, en el seu informe basat en dades de l’exèrcit israelià, va establir el nombre de víctimes entre 700 i 800, i ara s’estima que van morir al voltant de 2.000 persones, entre elles libanesos musulmans que convivien amb els palestins.
No va ser fins al final de la matança quan van arribar equips de la Creu Roja, de la Protecció Civil, fotògrafs, corresponsals de premsa com el nord-americà Thomas Friedman o l’escriptor francès Jean Genet, que van donar el seu colpidor testimoni a la impremta. Van fotografiar i van descriure l’horror de piles de cadàvers inflats sota el sol, alguns mutilats, torturats. No hi havia temps d’enterrar-los tots i es van cavar fosses comunes. Va ser el ministre de Defensa, Ariel Sharon, més que el cap del govern israelià, Menahem Begin, el veritable autor d’aquella invasió del Líban que aspirava a esclafar Arafat i els seus guerrillers, batejada operació Pau a Galilea.
Donant voltes pels carrerets de Xatila, de vegades de menys d’un metre i mig d’amplada, la Yahia em mostra la cantonada on el seu germà va ser assassinat per un franctirador israelià. El meu guia va viure anys després un segrest durant la guerra dels camps, entre el 1985 i el 1987, en què milicians xiïtes d’Amal, amb ajuda de soldats sirians, els van assetjar i van bombardejar sense poder ocupar-lo. Aquell setge amb atacs intermitents va ser més mortífer i devastador que la matança israeliana. El 80% dels habitatges van quedar destruïts. Amb l’ajuda de la Unrwa per als refugiats, els seus habitants van anar tornant a Xatila. Entre els seus carrerons sòrdids, pudents, en una petita mesquita, sota lloses de marbre estan enterrades algunes de les víctimes d’aquell setge despietat. Dotzenes de fotografies pengen de les seves parets entre les quals destaca la d’Abu Tok, el palestí que va encarnar la resistència contra Amal.
A un extrem del carrer Sabra, carregat de parades de verdures, fruites, roba barata, maniquins polsosos, televisors, aparells electrodomèstics, hi ha una esplanada, un cementiri, tancat amb un reixat de ferro, on van sepultar els cadàvers de la matança del 1982. Allà se celebra cada any l’aniversari en el seu record, cada vegada més esvaït amb pancartes que criden “Resistència fins a la victòria”. Els palestins no poden dissimular la seva frustració i la seva divisió escandalosa. A l’esplanada, buida, gairebé abandonada, només deambulen unes brutes aus de corral. Amb la guerra de Síria, l’afluència de refugiats palestins del camp de Iarmuk a Síria ha fet augmentar la misèria, el desordre; tothom anhela viatjar a Europa. La Iahia, amb la seva modesta iniciativa d’organitzar una lliga entre els set equips de futbol palestins, prova d’animar els joves d’aquest ínfim racó del món.
Rosa Velasco, que s’estima amb tendresa aquest camp de refugiats on ha tingut familiars i guarda relació amb bons amics, ha escrit que en les generacions posteriors a la del 1948 predomina “el ressentiment, la desconfiança més absoluts. Els ancians havien aconseguit fer corpòries les imatges de Palestina, per transmetre-les a la memòria dels seus descendents. És l’afecció a la terra i a les empremtes que va cultivar l’exili!”. En un carreró embassat un nen de Xatila recull amb una ampolla de plàstic l’aigua que brolla d’una canonada rebentada.
Avui hi ha menys palestins i hi abunden sirians, kurds, libanesos, eritreus... un lumpen inquietant