Més que un pacte és un avís
L’acord entre el Partit Popular i Ciutadans no és exactament un pacte d’investidura. Aquesta definició, en aquests moments, li va gran. Li sobra una talla. Li falten sis vots perquè li vagi bé de les espatlles. L’entesa PP-Ciutadans no és la porta de sortida al laberint, però tampoc no és paper mullat. No, no ho és pas.
És el programa de síntesi de les dues dretes, la veterana i la jove. És bronzejat liberal centrista. És musculació del nacionalisme espanyol (realment existent). És la plataforma que rebrà l’inequívoc suport dels “poders forts” del país, econòmics, per descomptat. És la conjunció que agrada a Brussel·les i Berlín. És l’ideari en què poden sentir-se representats onze milions d’electors, gairebé la meitat (46%) dels que van anar a votar el passat 26 de juny. És el somni de José María Aznar: un bloc històric nacional-espanyol sempre tendent al decret d’unificació. És un rejoveniment provisional del marianisme. És una trampa per al marianisme si les coses no li van bé a Galícia. És un estímul per a la Brigada Aranzadi. És la correcció de ruta que necessitava Albert Rivera després de la seva excursió del març als turons socialdemòcrates. És el somriure del professor Francesc de Carreras. És la capsa de galetes liberal-holandeses del professor Luis Garicano. És una ziga-zaga tàctica: menys accent sobre la corrupció que fa una setmana, més gadgets liberals i més voltatge en l’estratègia de tensió lingüística a Catalunya.
Segons com s’interpreti la lletra petita, pot ser una bona notícia per a Rita Barberá. És el “Podem de dretes” que fa dos anys trobava a faltar Josep Oliu, el president del Banc de Sabadell. És valor afegit de la Fundació Fedea. És el millor tema de sobretaula per a l’inici del curs als restaurants elegants del carrer Jorge Juan de Madrid. És un senyal interessant per als joves espanyols que no se senten atrets per Podem. És un alleujament tàctic per a Podem. És una bona notícia per a l’ala més conservadora de la magistratura. És la bomba hidràulica que pressionarà nit i dia el PSOE. És l’avís del sistema al secretari general Pedro Sánchez. És la mirada de Cristina Cifuentes, presidenta neocastissa de la Comunitat de Madrid. És la pregunta que haurà de respondre el grup dirigent del PSOE en les pròximes setmanes: tenen els socialistes prou nervi i flegma per resistir el que els caurà al damunt? Porten prou gasolina al dipòsit? (José Andrés
No és un acord per a la investidura –falten sis vots–, sinó que és un exercici d’hegemonia
Torres Mora, escrivent d’argumentaris, a veure com te’n surts). És la palanca que, amb més o menys intensitat, empenyeran Felipe González, Joaquín Almunia –també Josep Borrell-, José Luis Rodríguez Zapatero i Alfredo Pérez Rubalcaba per propiciar un acord al comitè federal que condueixi a l’abstenció socialista a l’octubre. (Un acord que pot ser que ja estigui una mica esbossat per Pedro Sánchez i Susana Díaz). És un bon attrezzo per a les eleccions del setembre a Galícia, en què Rajoy intentarà deixar fora de combat el PSOE amb una mobilització contundent de l’electorat rural-conservador. És sal i pebre per als preparatius de l’Onze de Setembre a Catalunya. És un eslògan –el trilingüisme– que el sobiranisme català faria bé de no menysprear en cap cas. És molt més que el pacte del març de Ciutadans amb els socialistes, que sumava 130 diputats. És tota una plataforma de 170 diputats. És una estratègia a la qual encara li falten sis vots. És un exercici d’hegemonia.