Els coloms asmàtics
Són curioses les reaccions humanes que susciten els animals urbans. Odiem els escarbats, però idealitzem les gavines. Les mosques ens repugnen, però els pardals decoren el balcó. Ens espanten les rates; ens encanten els coloms. Els escarbats i les formigues fan vida a les canonades, conviuen amb els nostres detritus, s’alimenten de la nostra brutícia. Les rates regnen a les clavegueres. Guarden els nostres millors secrets: els sucs íntims que buidem en la magnífica soledat del vàter. Les clavegueres són les vísceres de la ciutat. Un espai invisible, del qual no volem notícia.
En general, tampoc no volem saber res de les nostres clavegueres mentals. Les misèries íntimes dels altres potser ens fan gràcia: per això triomfen els realities televisius. Però preferim que les nostres misèries interiors se’n vagin avall, com si també la cadena del vàter se les pogués endur. Per això s’han inventat els psicofàrmacs: per higienitzar les canonades psicològiques, per eliminar-ne tota mena de deposicions inquietants. La funció de les brigades municipals és semblant: protegits
Les rates guarden els secrets íntims que buidem en la magnífica soledat del vàter
amb màscares i armats amb poderosos detergents químics, uns asèptics funcionaris es fiquen al subsòl de les ciutats i depuren, higienitzen i eliminen els secrets urbans més inconfessables.
Les rates ens repugnen, però sobretot ens fan por. Ens inquieten: dels nostres excrements, n’han fet el seu medi natural. Tanmateix, si les clavegueres conformen un paisatge repugnant, ens encanten els espais elevats o celestials: els trobem lluminosos, clars, reconfortants. Des del cim d’una muntanya, molt lluny de les ciutats, els poetes romàntics ens van ensenyar a sobrevolar la massificada vida social, a fugir de la vulgaritat de cada dia, a construir un pensament pur: alat. Les bèsties dels nostres cels ens agraden. Els graciosos pardals, les sumptuoses gavines, el simbòlic colom. També habiten en els nostres excrements, però, com que s’eleven sobre nosaltres, el poder de les seves ales els atorga un gran prestigi. De nit, les gavines sobrevolen els edificis del meu barri de Girona. Delirants, s’acosten a la meva finestra rient i plorant com una patuleia de borratxos voladors.
L’altre dia, sortint d’un enterrament, vaig travessar una plaça. El sol de migdia aclaparava, però una àvia que passejava el nét de pocs anys es va aturar a engrunar un panet per tal de fer venir els coloms. Content de veure’s envoltat per les aus, el menut picava de mans. L’àvia contemplava l’escena amb tendresa. No es creuria el que diuen els experts: que els coloms urbans són transportistes de paràsits. Són grisos, els coloms: com l’asfalt gastat. Tenen les potes amb forma i color del corall. Mentre persegueixen les engrunes, fan saltets. Com els que faria un ballarí retirat, víctima de l’artrosi. L’àvia i el nen somreien mentre els coloms, abans de provar d’alçar el vol, parrupejaven asmàticament.