Passa si no tens un minut

El que els explicaré és insòlit. Però del tot cert. Ho vaig viure en directe, a només un parell de metres i fa molt poc: com a benvinguda al meu retorn al tràfec urbà. Tot comença amb l’escena que es repeteix des de fa temps a moltes cantonades de Barcelona i més davant els semàfors en vermell que passen en un sospir quan es tracta de creuar la Diagonal però que arriben a fer-se eterns en espera del verd. Semàfors que es fan encara més llargs quan s’acosta l’impetuós jove de torn amb la seva carpeta promocional a la mà (de recollida de firmes per a qualsevol cosa: al principi sempre era amb finalitats benèfiques però ara són més els que promouen així un exercici de màrqueting directe) i el seu vestuari despreocupat, moltes vegades rematat amb un peto que avança les seves serioses intencions. Encara que a mi sempre m’han tractat amb molta simpatia, jo diria que massa, he arribat a pensar que són sempre els mateixos i que només canvien el color de les carteres per poder ampliar les seves possibilitats de caça de firmes o comptes bancaris. Doncs això, una noia amb una carpeta i el seu somriure forçat s’adreça a un senyor ben plantat d’edat madura, amb aquell “hola guapo”, que sempre anima i més entre aquells que van incorporar ja fa anys el vostè en tota xerrada amb desconeguts. El pretès guapo no fa cas al reclam de la jove, potser perquè ja no se sent identificat ni amb la floreta ni amb aquell tutejament, així que segueix el seu camí. Però la noia no es dóna per vençuda. Hi insisteix. I repeteix el seu “hola guapo” mentre alça la seva carpeta amb vigor, per emfatitzar un exigent però encara respectuós “tens un minut?”. Ara sí. El senyor, desaccelerant el pas, li respon “no tinc un minut”. Afegeix un “gràcies” com a disculpa.

“Idiota”, li respon la jove. “Sí, idiota”, es ratifica en la definició de l’home amb vestit d’estiu que no l’ha atès com esperava. L’insultat, incrèdul, s’atura. “Idiota ho seràs tu”, diu aclucant els ulls per protegir-se del sol injust que emmarca l’escena. Amb aquell “idiota ho seràs tu” que l’ofès canós deixa anar com a defensa, tots els llindars de paciència de la jove de la cartera fosca acaben per esvanir-se. Ella s’acosta més (massa) al senyor que no tenia un minut i li dóna una puntada de peu. On fa més mal, a la canyella. Ell tanca el puny, però es gira i segueix el seu camí mentre, per darrere, la noia el cus a carpetades i una senyora que també ha presenciat el desacord dóna el seu veredicte “Sí, idiota. Idiota! No veu que aquests nois fan la seva feina? Faci’ls cas!”. Insuperable. No he tornat a veure el trio de la discòrdia però des d’aleshores esquivo amb més urgència que mai l’exèrcit de carpetes que sempre hi ha allà, tots els dies de l’any. I en les meves esperes davant els discos en vermell em concentro, com a salm, en la profunditat d’un diàleg que, tampoc no s’ho creuran, és de Bob Esponja. El ninot groc li pregunta al seu amic Patricio: “Tens un segon?”. I el Patricio respon que no. Que això és massa temps. Sospito que si no faig cas als de la carpeta, almenys un (una) d’ells podria cosir-me a puntades de peu. Això mateix li passa en aquell capítol a la pobra estrella de mar. Hauríem de sobrevalorar menys el nostre temps?

Llavors la jove de la carpeta s’acosta al senyor que no tenia un minut i li dóna una forta puntada de peu; després el cus a carpetades