La ‘ciutat’ que es va convertir en bosc
L’antic càmping Toro Bravo és ara una pineda madura
El mirador de la pineda del Remolar (Viladecans) permet contemplar un veritable oasi natural a pocs quilòmetres de Barcelona amb una panoràmica només distorsionada pel tragí dels vols de l’aeroport del Prat. Des de dalt de l’escala de cargol, emergeix un paisatge circular amb una platja gairebé buida, la seva gran duna, l’estuari de la riera de Sant Climent i el frondós bosc als terrenys del que fins a l’any 2007 va ser el càmping Toro Bravo. Aquell bulliciós centre de vacances a l’aire lliure per a les famílies, immortalitzat en fotografies en blanc i negre dels anys seixanta, és avui una estació biològica en la qual s’experimenta la transformació d’un recinte modelat durant anys per l’home en un enclavament deixat a l’evolució natural amb una mínima intervenció humana.
El càmping Toro Bravo de Viladecans (igual com els altres populars càmpings de la zona, com La Ballena Alegre o el Tres Estrellas) va haver de ser sacrificat a causa de la construcció de la tercera pista de l’aeroport del Prat, que està just en el límit d’aquest lloc.
El càmping era de fet una segona residència per a molts residents; s’estima que hi havia entre 5.000 i 8.000 persones acampades a l’estiu, encara que fora de l’època estival s’havia convertit en una ciutat improvisada, amb els seus accessos asfaltats, els seus bungalows de fusta, rulots permanents, tendes de campanyes, platja nudista propera i múltiples serveis.
Aena (gestor estatal d’aeroports), en crear la tercera pista del Prat, va comprar aquests terrenys, ja que no era possible donarlos un ús compatible amb el funcionament de les pistes. El projecte de restauració va ser fruit de la col·laboració entre Aena i l’Ajuntament de Viladecans, que van promoure el pla per convertir aquella ciutat en part de la zona protegida del delta del Llobregat. Va caldre eliminar camins i carrers; fer caure les construccions (supermercat, magatzems, economat...). I l’Ajuntament de Viladecans va dissenyar el projecte per posar en pràctica un model de regeneració natural real, i no una simple operació cosmètica, com s’havia avalat inicialment des dels despatxos de l’Administració central. Va ser una acció en la qual van col·laborar serveis municipals, voluntaris i la inestable ajuda de la Fundació AccióNatura.
Les demolicions d’edificis van acabar el 2008, i des d’aleshores la pineda va camí de transformarse en un bosc mediterrani consolidat, on destaquen les nombroses espècies d’orquídies i una rica avifauna.
No hi havia precedent d’una reconversió com a aquesta per a un espai de 20 hectàrees. El normal és que es transformi un terreny agrari en urbà; o un de forestal, en urbà; però amb prou feines hi ha casos en què es desfaci el camí per passar d’un espai ocupat per l’home a un altre en què se cedeix el pas i el protagonisme a la naturalesa. “L’objectiu era deixar que la naturalesa actués pel seu compte. Volíem que de manera natural la natura es recuperés. L’únic que fem és ajudar-la. No s’hi intervé de manera gaire activa”, explica Cristòfol Jordà, el tècnic de l’Ajuntament de Viladecans que va impulsar el projecte i continua fent-ne el seguiment.
Però no va ser una tasca fàcil “perquè per aconseguir una renaturalització cal ser molt constant, estar-hi a sobre a tota hora”, explica Jordà recorrent la zona. I aquesta ha estat una gran lliçó. Per aconseguir la recuperació d’un bosc mediterrani a partir d’un lloc tan alterat per l’home, es requereix tutelar i encarrilar l’acció de la natura. No es tractava només de fer caure les construccions i descompactar el subsòl, sinó que va caldre retirar la ingent quantitat de plantes al·lòctones i invasores que es ramifiquen i es reprodueixen sota terra. La retirada de les plantes invasores continua sent ara una tasca titànica. Les plantes oportunistes i colonitzadors pugnaven per monopolitzar i recuperar el lloc. La resistència es deu a què cada parcel·lista del càmping tenia al costat de la tenda de campanya veritables jardinets amb plantes de tot tipus que han continuat germinant en competència amb la vegetació autòctona. Ara, quan aquestes plantes s’arrenquen i s’apilen en un lloc per ser retirades, qualsevol resta vegetal actua com un nou front de la jardineria invasora (tamarindes, àloe...) que busca recolonitzar el terreny perdut. Al recorregut per la zona topem amb l’Armand. Ell és el tècnic que vigila l’àrea reservada per a les orquídies (que floreixen, sobretot, a la primavera). Cada vegada hi ha més espècies d’aquestes boniques plantes, però la irrupció de senglars, a la recerca dels bulbs subterranis de les orquídies (veritable bocatto di cardinale per a aquests ramats), exigeix col·locar tanques elèctriques per salvar les flors.
La pineda del Remolar (la recuperació de la qual no està consolidada, ja que no és aliena a les plagues) amaga una gran riquesa faunística. Per aquests terrenys, sol deixar-se veure amb assiduïtat l’abellerol, preciós ocell multicolor; el falcó de la reina fa un gran tiberi d’escarabats abans de tornar a la seva branca. Molts ocells fan escala a la pineda en la seva ruta migratòria, cosa que li confereix el valor d’un petit paradís per als ocells en un entorn urbà. Els ratpenats s’han apropiat del lloc. I el fartet (Aphanius iberus), un dels petits peixos ibèrics en més perill d’extinció, s’hi reprodueix.
Però aquest és un paradís amenaçat. Els caçadors obtenen permisos per matar (en zones limítrofes del delta) senglars i tudons, perquè fan malbé les collites. I quan disparen, els ocells d’aquesta reserva natural s’espanten. I fugen. Els espanten més els trets que els avions.
L’Ajuntament de Viladecans tutela un espai assetjat per les plantes invasores