Una d’ensaladilla
Als anys de la transició, els catalanoparlants es qüestionaven cada paraula que deien. De les que s’acostumaven a fer servir en castellà, se’n buscaven els equivalents normatius, allò que aleshores es considerava “més correcte” o “més català”. Però no sempre se’n trobaven o bé l’opció genuïna no tenia la mateixa expressivitat que el castellanisme estès.
És el cas de l’ensaladilla russa. Avui la majoria dels parlants encara ho diuen així, tot i que aleshores, més en broma que no pas seriosament, es feien traduccions literals com ara amanideta russa. Per a aquesta delícia estiuenca que es menja tot l’any –sobretot si es fa amb la recepta d’Antoni Puigverd, que ell mateix va detallar en aquestes pàgines– l’IEC ha fixat, a misses dites, el sintagma “ensalada russa”. Malgrat les bones intencions, ni l’amanideta ni l’ensalada russa han triomfat.
L’amanida, majoritària a Catalunya, conviu amb l’ensalada, que regna al País Valencià, i totes dues conviuen amb el trempó mallorquí. Les tres paraules són la trinitat d’una mateixa cosa i tenen una base semàntica comuna: amanida i trempó deriven d’amanir i trempar: posar oli, vinagre i sal a l’enciam i companyia. El mot ensalada significa, directament, posarhi sal, i és el que coincideix amb el del castellà, que és pràcticament únic en aquesta llengua a Espanya.
El cas és que la castellana ensaladilla rusa (rebatejada com ensaladilla nacional als anys de la postguerra franquista, per aquella cosa que els russos eren els dolents) pot ser reconeguda a tot arreu fins i tot sense l’adjectiu: ensaladilla ha esdevingut una paraula clara i precisa per anomenar la tapa que ens ocupa. En català, en canvi, tot i que la llengua també disposa del sufix diminutiu -illa, les institucions lingüístiques es resisteixen a donar carta de naturalesa a l’ensaladilla i fan marrada amb invents com la ja referida ensalada russa, mentre que el parlant endrapa l’ensaladilla a plaer, deixant-se estar d’ensalades i, fins i tot, de russes.
Algú pot qüestionar que armilla no és una paraula genuïna de la llengua catalana? Doncs resulta que ve del castellà almilla, que era una peça de roba que es posava sota l’armadura, a tocar de la pell, de l’ànima. Avui en castellà es diu chaleco (del turc passant per l’italià) i el català, en canvi, va adoptar l’armilla amb elegància.
Si d’una forca tenim forquilla , si d’una sabata tenim sabatilla i d’una falda tenim faldilla –que són paraules emparentades amb el mot de què deriven, però amb un significat específic nou–, penso que de l’ensalada s’ha de poder derivar l’ensaladilla amb el sentit que tots tenim al cap. Bon profit.
En català, a més de l’amanida, hi ha el trempó i l’ensalada, la trinitat d’una mateixa cosa