El sultanat d’Oman aprèn a Premià a cuidar el seu passat
Cinc experts del país àrab es traslladen al Maresme per fer un curset en un taller local
Ens solem imaginar un taller de restauració de documents centenaris com un lloc fosc, amb venerables ancians de bata blanca encorbats sobre papers, que dediquen tota la seva saviesa a ressuscitar papirs, llibres, pergamins, cartells, fotografies i llibres atrotinats pel pas del temps. Res millor per desmitificar aquest estereotip que visitar el taller de la restauradora Rita Udina, un espai ampli i lluminós on l’alegria d’aquesta experta, amb una rialla encomanadissa, normalitza una professió apassionant. El seu estudi de Premià de Mar –que comparteix amb el restaurador hongarès Márk Somogyu i l’especialista en conservació de fotografies gironí Jordi Mestre– s’acosta més a una UCI del paper, on s’actua amb una precisió quirúrgica.
En aquest petit paradís han arribat cinc conservadors del sultanat d’Oman, a la península de l’Aràbia, per conèixer les tècniques més avançades en conservació. Rita Udina (Barcelona, 1979) es va formar a l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya. Després va fer pràctiques a l’Arxiu Nacional i al laboratori de restauració de la Universitat de Barcelona. Va ser prou “inconscient”, segons les seves paraules, per fundar el seu taller el 1999, que avui s’ha convertit en una referència mundial. Per les seves mans ja hi han passat gravats i di- buixos deteriorats de Goya, Gaudí, Fortuny, Dalí..., “tot i que cap de Ramon Casas. Com m’agradaria!”. Però fins ara no havia fet cursets, i per això la proposta del sultanat d’Oman, que li va demanar ajuda, li va semblar atractiva, “també per saber com treballen en altres cultures”.
Els omanites s’han interessat per les seves tècniques de tractament de la pell, recuperació de fotos i extracció d’autoadhesius, així
Un petit centre de restauració creat el 1999 avui és una referència mundial
Els arxivers àrabs volen saber la manera de restaurar documents que van ser plastificats
com per la fórmula per regenerar documents fets malbé per tintes metal·loàcides “que acaben corroint el paper”, com explica Rita Udina.
Durant una setmana, els conservadors del sultanat d’Oman perfeccionaran els seus coneixements a la comarca del Maresme. Són quatre homes –Bader al-Siyabi, Salim al-Sidari, Khalid alSalmi i Hussein al-Wahibi– i una dona, Jamila al-Mamari. Estan amoïnats per un dels problemes dels seus registres, on fa anys era habitual plastificar documents per conservar-los. Quan han intentat eliminar aquest tractament tan invasiu i recuperar l’aspecte
original dels documents amb dissolvents, no sempre han obtingut el resultat esperat. “Tanmateix, aquí jo he fet treballs semblants amb resultats òptims”, admet la responsable del taller.
Els seus hostes ja han après amb ella la manera d’extreure l’autoadhesiu sense fer malbé el document. “Són professionals, no s’estan iniciant en l’ofici”, aclareix la restauradora. Han vingut per perfeccionar tècniques que ja utilitzen, malgrat que de manera diferent, perquè “el paper amb què es treballa a Oman és molt diferent” i per tant també la tècnica reparadora.
L’arxiu nacional del sultanat té documentació sobre la seva història, amb peces de més de 300 anys d’antiguitat, si bé l’origen del país es perd en el temps. Va ser una satrapia de l’imperi persa i va atreure l’interès de l’historiador de la Roma imperial Plini el Vell.
La restauradora de Premià de Mar ja està assabentada del paper que utilitzen als països àrabs, perquè una vegada va restaurar un manuscrit persa per al Museu Etnològic, que posteriorment va ser traslladat a la nova biblioteca d’Alexandria per inaugurar-la, el 2002. “El manuscrit era una meravella amb dibuixos, tot i que, òbviament, sense figures humanes” perquè la seva religió impedeix de dibuixar persones o animals.
Aquesta feina requereix laboriositat i paciència. Una restauració pot durar mesos. La perseverança de vegades es veu recompensada amb troballes increïbles, com ara descobrir que “l’any 1500 ja s’utilitzava material reciclat”. Altres vegades s’han trobat manuscrits ben conservats utilitzats com a farciment per donar gruix a la coberta de pell d’altres obres. Aquests secrets queden al descobert amb la restauració. Rita Udina també va descobrir la sorprenent anotació d’un enquadernador de Vic del segle XVII, “quan ningú no firmava les seves obres”, que va aparèixer enganxada a la tapa del tom en qüestió amb el nom i la inscripció: “Llibreter de Vic”.
“Un cop sense tripa, als llibres sempre hi apareixen coses fantàstiques”, resumeix la conservadora. Una de les alegries més importants de la seva carrera va ser la desenquadernació i posterior restauració d’una edició del 1863 de
Los desastres de la guerra , de Francisco de Goya: 82 aiguaforts editats quan l’autor ja havia mort i que un galerista li va demanar que esfullés per a una exposició itinerant. “Primer vaig pensar que era una obra falsa perquè estava en molt bon estat”, recorda Rita Udina. “Tenir entre les mans les estampes i observar-les sense presses –tocar-les, examinar-les– em confirma que sóc una privilegiada i que m’agrada moltíssim el meu ofici”.
Cada restauració és un repte, entre l’art i la ciència. “Recordo un mapa de la Guerra Civil que era en una escola”. Era molt difícil de regenerar perquè estava envernissat. També recorda “uns documents notarials de l’any
1100, procedents de l’arxiu comarcal de la Segarra”. Descriu com a apassionant el treball sobre les 3.000 fotografies en plaques de vidre del fons del Col·legi d’Arquitectes, realitzades per Domènech i Muntaner durant la seva particular ruta pel romànic català. “M’imagino el senyor Domènech carregat amb aquestes fotos tan feixugues, dalt d’un burro fent el seu recorregut per Catalunya”. Per a aquesta mateixa corporació professional va fer la reparació dels grans plànols del pla Cerdà, “que són enormes, de tres metres per un i mig”.
Si el món antic causa fascinació, el contemporani també pot sorprendre. A les taules del seu taller s’hi han restaurat peces tan curioses com les procedents del parc del Tibidabo, la majoria fullets antics que van passar de mans privades a l’Ajuntament de Barcelona. El Consistori, precisament, és un dels seus bons clients, per a qui ha tractat milers de documents,
com els cartells de les festes majors de Sants, Gràcia o les Corts. Però també altres joies, com “una partitura impressionant del segle XVII enquadernada en pell” de l’Orfeó Català o manuscrits de Jacint Verdaguer de la Vil·la Joana.
Però no tot són moments plàcids, i també es poden detectar falsificacions, com li va passar a Rita Udina amb un pretès gravat de Chillida, “tot i que autentificar obres no és la nostra feina”, diu.
Una inscripció del segle XVII en un vell volum la va emocionar: “Llibreter de Vic”, deia
Un dels seus reptes va ser restaurar una edició del 1863 de ‘Los desastres de la guerra’