Art animalitzat
Gats i ànecs, exemples d’animals humanitzats, irrompen en el món de l’art amb sengles exposicions iròniques a París i Grenoble
En temps d’antropomorfisme, amb platges per a gossos “perquè tenen calor i segurament volen banyar-se”, amb antitaurins en metamorfosi més profunda que la de Picasso a Minotaure, l’animal humanitzat irromp en l’art. Ja no es tracta dels pintors o escultors de grans mamífers en el seu entorn natural, ni de l’animal domesticat, tots dos incorporats a la història de l’art. Ni d’una revisitació dels bodegons, perquè la nova ètica animalística ho rebutjaria.
Abans que els gats es convertissin en un tòpic de les xarxes, un felí ja coquetejava entre historieta i literatura. Philippe Geluck va néixer el 1954 i va parir el seu gat gairebé trenta anys després, el 22 de març del 1983, al suplement de Le Soir. Ràpidament Le Chat es converteix en alguna cosa així com la mascota del diari. El 1985, acolorit, okupa cinc pàgines a À Suivre, una revista francesa d’historietes. El 1986 surt la primera de les seves antologies a Casterman. Des del 2011, en fi, un dibuix amb gat precedeix el telenotícies a la Ràdio Televisió Belga i en un canal francès.
Crescut, el gat de Philippe Geluck ha decidit reinterpretar la història de la pintura. “És un petit pas per al meu –es vanta–, però un pas de gegant per a la història de l’art”. I ho fa a Le Musée en herbe, un museu parisenc amb 40 anys de vida però poc conegut. Potser perquè li falta solemnitat i presenta l’art com un joc de nens.
Fins al gener –i més enllà en el llibre catàleg editat per Casterman–, L’Art et le chat (L’art i el gat) educa sense pretensions. El blau que Klein va patentar, passat per la piconadora, o els quadres del quadre de Mondrian, reveladors segons Geluck d’“un frustrat autor d’historietes que no va trobar mai la bona història”, conviuen amb el crit felí de Munch. I hi ha gat per llebre a La Gioconda (inclosa la Mona Lisa) i felins a l’Angelus de Millet. Més encara: el gat dibuixa Geluck, “i és com si la Gioconda hagués retratat Leonardo Da Vinci”. O s’ofereix de model per a El gat, escola bel...; retrat inconcl... Transformat en el Sant Sebastià de l’italià renaixentista Carracci, cosit a cops de fletxa, el gat reflexiona: “No em sembla gaire intel·ligent deixar que els nens juguin a indis davant d’un quadre”.
En l’acte del vernissatge, sense cap gat a la vista, Geluck –enòfil confés i, per tant, amb la copa a la mà– reconeixia que la seva mare el portava cada setmana al museu. “I el meu pare, també dibuixant, era un apassionat, amb gustos eclèctics, però una preferència per la pintura flamenca i espanyola. La passió és hereditària”, va afirmar.
Geluck treballa seriosament sense prendre’s ell mateix seriosament, cosa que potser el diferencia del col·lectiu alemany Interduck, que des del 1982 revisita les obres més emblemàtiques de la història de l’art amb ànecs. Una exposició a Grenoble i la continuïtat d’un catàleg a Glénat, una altra editorial emblemàtica de la historieta, revisa aquest any la trajectòria del grup nascut un any abans que el gat de Geluck. Del part se’n va ocupar Eckhart Bauer, professor de Belles Arts de Brunsvic. Va reunir els primers interessats en “una exploració singular i lúdica, amb els mitjans de l’art.” I a partir d’aquest dubte metahumà: quin seria l’aspecte de les obres d’art més importants de la història si no les haguessin fet éssers humans sinó ànecs?
El resultat és una història d’ànecs de la humanitat a partir del fòssil del Duckéoptérix. Els ànecs envaeixen tots els gèneres artístics. El rostre de Da Vinci comparteix llavis d’ànec amb la seva Gioconda, i la malenconia de Wagner no hi perd res amb aquesta mateixa boca que cap cirurgià plàstic no ha intentat mai, però que ja arribarà, i el curiós acaba per integrar-se en aquest món en què l’ànec Donald, obra de Walt Disney, seria la versió més quotidiana. L’ànec comú, l’ànec del carrer, com –no– se sol dir.
Philippe Geluck va crear el 1983 un gat a ‘Le Soir’ que s’ha convertit en una mascota molt coneguda