‘Pringats’ en falles
Enllardar algú, empastifar-lo, emmerdar-lo, defineix popularment la inveterada pràctica difamatòria. Els negres esclavitzats a Cuba que aconseguien escapar-se, els cimarrones, fugien a la muntanya i, si podien, es fortificaven en un palenque o palissada envoltats d’estaques: s’hi apalancaban per defensar-se dels seus perseguidors, sovint precedits de gossos de cerca degudament ensinistrats.
Si els capturaven els castraven, tot i que estava prohibit per les Lleis d’Índies. O els enllardaven els baixos abans de socarrar-los. D’aquí ve el nostre torracollons (mot que, potser púdicament, no surt al gran diccionari del canonge Alcover). Un personatge de La gitanilla de Cervantes diu: “Que me lardeen como a un negro fugitivo”. Era un càstig bàrbar, salvatge. “Pringar –escriu Covarrubias al seu diccionari– es lardar lo que se asa, y los que pringan los esclavos son hombres inhumanos y crueles”.
Sorprèn que el diccionari de la RAE no reculli aquest sentit. En la primera accepció diu que és “empapar con pringue el pan u otro alimento”. Però no en fa l’equivalent d’untar una matèria més sòlida, com ho és un cos humà, fins que defineix pringar com “echar a alguien pringue hirviendo, castigo usado antiguamente”. No. El pringue, que per a més inri escarnidor devia ser generalment llard de porc, quan s’escalfa ja esdevé líquid. I el que es feia amb el llard o la xuia (paraula de què ve la vexatòria xueta) era untar els cossos perquè el foc hi prengués amb més ràbia.
No és això el que es fa amb els pollastres a l’ast? La pràctica era corrent en els actes de fe dels temps inquisitorials. El pirinenc Antoni Cayrol anota de passada a les seves memòries que la seva mare “anomenava l’acte de passar per la flamarada el pollastre de diumenge sublimar-lo”. El terme, que també feien servir els alquimistes, potser guardava relació amb alguna mena de memòria ancestral de les fogueres contra els càtars. També al Penedès sublimar vol dir passar pel foc el gall o l’ànec per acabar de plomar-lo bé.
Ni pringar ni pringat surten al diccionari normatiu català. I el de la RAE es limita a dir que un pringado és, col·loquialment, “una persona que se deja engañar fácilmente”. O sigui un que es crema perquè vol. Quan, més que un passarell, o un pardillo, un que “ha pringat” és algú que ha caigut en desgràcia i que s’emporta la culpa d’alguna malifeta. O que hi deixa la pell.
Entenem avui que un pringat és un desgraciat. Però en l’origen del mot era una víctima. Algú a qui fins i tot el llenguatge popular (molt més determinat pel poder del que se sol creure) havia aconseguit de convertir en culpable. Les mateixes falles no deuen tenir (ja des del mot que les defineix) aquest sentit d’escarni, d’exemplificadora exhibició de la culpa? Als cadafals de la Inquisició, quan els reus no hi eren per fugitius o ja morts, se’ls cremava en ninot, en efígie.
Els esclaus negres s’escapaven a la muntanya i, si els capturaven, els castraven o els cremaven els baixos