Jugar a dues coses
El Barcelona continua exhibint una molt bona imatge en la seva arrencada de Lliga. Un Barça que, a poc a poc, es va assemblant cada vegada més al futbol que li agrada a Luis Enrique.
La possessió com a atracció. Hem viscut molts anys veient com el Barcelona feia de la possessió el seu motiu amb dos objectius fonamentals. El primer, que li permetia portar a poc a poc les línies juntes fins al camp contrari i establir-hi el seu centre d’operacions. I el segon, per aplicar el concepte cruyffista segons el qual si jo tinc la pilota no la té el rival, i així aplico el millor sistema defensiu. Després tenia efectes col·laterals i també fonamentals com el fet de generar el desordre del rival amb la simbiosi de la possessió i les pauses o el robatori als voltants del marc contrari. El Barcelona, amb les senyes d’identitat de Luis Enrique, ahir també va buscar la possessió, però principalment amb un objectiu: la pressió del rival en el camp propi del Barcelona per obligar-lo a jugar amb la defensa avançada i amb espais per darrere de la línia de mitjos rival. Matisos en el joc. Luis Enrique tan bon punt va aterrar a la banqueta blaugrana va voler que el seu equip no fos tan previsible i aconseguir que els rivals no es tanquessin. Però li va costar trobar la fórmula ideal i va estar al caire del precipici després del partit d’Anoeta, perquè abans d’aquell partit, el Barça, mentre buscava aquests matisos, no va aconseguir que els seus futbolistes i les seves línies juguessin junts. Els contraatacs excessivament verticals deixaven Busquets abandonat, i el sistema defensiu mostrava excessives escletxes. El Barcelona guanyava per la qualitat dels seus jugadors i la seva capacitat competitiva, però tàcticament mostrava deficiències. Els primers experiments amb els laterals no van fer efecte i Luis Enrique va haver d’anar variant els matisos.
Una bona fórmula. Ara han canviat molt les coses. Luis Enrique, en connivència amb els seus jugadors, ha trobat com fer que l’equip tingui un futbol amb matisos. Els contraatacs d’ara són d’autèntic manual. Els puntes baixen en alternança per situar-se com a boies i projectar la jugada. Durant la primera meitat vam veure que Luis Suárez endarreria la seva posició davant la pressió rival més que Messi, o fins i tot va ser Arda qui va quedar més avançat. Tan bon punt un dels davanters baixava, Denis Suárez (que intel·ligent és aquest noi!) o Rakitic, com en el gol, ocupaven l’espai dels puntes. Part de l’equip va renunciar a situar-se al camp contrari entenent que la pèrdua pot existir i, per tant, no els poden agafar allunyats. Els laterals, per exemple, limiten les pujades i reserven les forces per defensar al seu camp.
Luis Enrique ha fet que l’equip tingui un futbol amb matisos, amb contraatacs de manual
La dificultat dels matisos. Però voler jugar amb dos estils antagònics com el contraatac i la possessió al camp contrari és molt complex. Pots saber fer-ho, el Barcelona ho ha mostrat moltes vegades, però al final el cap sempre prioritza un joc sobre l’altre i és complex jugar a les dues coses en un mateix matx. Ahir el Barcelona va jugar molta estona al contraatac i va provar de fer-ho amb possessió al camp contrari. Però la possessió no va tenir pausa, i amb això no va aconseguir desordenar el rival, i molt menys que Busquets recuperés pilotes al camp rival per sentenciar.