L’autoritat del joc, el premi de la resistència
Emocionant, divertida, treballada i justa, la victòria d’ahir a un San Mamés imponent i parcialment impermeable justifica la fidelitat de les dues aficions. Al Barça, i tot i l’exasperant protagonisme arbitral, gairebé tots els jugadors van estar encertats. Fins i tot Ter Stegen, que va recuperar l’ai-ai-ai estructural per reactivar antics debats bizantins sobre porters en un moment d’inusual placidesa. Ja se sap que ser del Barça obliga a interioritzar algunes certeses que, de tant en tant, l’experiència desmenteix. Quan sentíem que a) tothom vol venir al Barça i b) ningú se’n vol anar del Barça, els culers assentíem com quan a missa repetim “Us ho demanem , Senyor”. I si accidentalment algú trencava la norma, com el pèrfid Figo, assumíem que tota regla grandiosa necessita excepcions traïdores per confirmar-se. Però arriba un moment en què, per no fer el ridícul, has d’admetre l’evidència i adonar-te que no és veritat que tothom vulgui venir al Barça i que ningú se’n vulgui anar.
Ara que l’ànima corporativa del club s’ha distanciat del populisme passional i del rupturisme cigalero de l’era Laporta per adoptar una insipidesa tecnocràticament correcta, ja podem afirmar que hi ha futbolistes que no volen venir al Barça. ¿Per què? Doncs perquè saben que no jugaran i que val més ser cua de lleó que cap de ratolí. I perquè, per raons que potser ens acabaran perjudicant, s’ha tolerat un model de rotació dels titulars que imposa jerarquies que no sempre es guanyen al camp i que només s’haurien d’acceptar en el cas de Messi. Pel que fa als jugadors que se’n van, també queda desmentit el neotòpic segons el qual Guardiola no fitxa ningú del Barça, no pas perquè ell ho hagi demanat, sinó perquè, tant en el cas de Thiago com en el de Bravo, el club crea les condicions idònies perquè se’n vagin. Fa només cinc anys, una sortida com aquesta hauria creat l’entranyable terrabastall de pros i contres, però ja fa temps que la nostra tribu deriva cap als hàbits del bàsquet. Si continuem així, acabarem sense saber a qui fitxem ni qui se’n va i començarem a parlar dels jugadors per posició i no per identitat. Això sí, podrem vantar-nos d’haver madurat empresarialment, que en alguns àmbits de la naturalesa és el pas previ a la putrefacció.
Bravo ha sigut un porter excepcional i s’ha guanyat la titularitat amb respecte i sense fer l’hipòcrita. I quan ha sabut que les raons de club li obrien la porta a canvi d’apostar pel futur de Ter Stegen, ha abraçat la causa de Guardiola i el salari del City amb el mateix rigor amb què ha defensat la nostra samarreta. ¿Hem de fustigar-nos? No. És més, aquests dies molts culers estem aprenent a repetir, sense que se’ns caigui la cara de vergonya, que benvinguts els vint milions i que amb Bravo hem de passar pàgina (sovint fa la impressió que passem pàgina per no haver-la de llegir més que perquè estiguem avançant). Aquest pragmatisme robòtic d’executiu que se’ns està contagiant –com si en comptes del Barça fóssim d’Esade– connecta perfectament amb el paisatge actual del futbol. És més, no descarto que, per unanimitat, s’acabi imposant la figura del directiu d’animació, encarregat d’animar una activitat directiva marcada per uns entusiasmes i uns carismes perfectament descriptibles.
És la llei del pèndol: després d’anys
No descarto que, per unanimitat, s’acabi imposant la figura del directiu d’animació
d’hipertensió futbolística i institucional, ara són temps d’un cert titafredisme il·lustrat. Hem passat de ser líders sanguinis i carismàtics que semblaven parits per un guionista de telenovel·la a un to de Comissió Europea o de Fons Monetari Internacional. Tenint en compte que com a culers hem hagut de suportar coses molt més desagradables, ens haurem d’acostumar a seguir el rendiment i els resultats de l’equip, a celebrar l’estabilitat aparent, a entendre que un equip que és perseverant en l’esforç pot justificar la intermitència en l’encert i a renunciar al marro circumstancial i als vincles gairebé físics que ens han estat expropiats i que, com una part més del patrimoni, es posen a disposició dels patrocinadors, dels intermediaris i dels controladors de discursos oficials. Si tots els partits són com el d’ahir, la mutació d’aficionat a client serà més agradable.