Europa s’enfronta a un nou examen de les urnes a Itàlia i Àustria
El referèndum italià pot rellançar Matteo Renzi o provocar una greu crisi
Europa torna a estar avui pendent de les urnes. El referèndum sobre la reforma constitucional italiana és un plebiscit sobre Renzi. Mentrestant, Àustria decideix si elegeix un president d’ultradreta.
El referèndum italià d’avui sobre la reforma constitucional ha quedat distorsionat, per la força dels fets, i s’ha convertit, mal que li pesi al seu protagonista, en un plebiscit sobre Matteo Renzi. Si guanya el sí, el jove primer ministre es refermarà com un dels líders europeus amb més autoritat. Si s’imposa el no, Renzi probablement haurà de presentar la dimissió i s’obrirà una crisi de Govern.
La consulta popular s’ha convocat per ratificar o rebutjar la modificació de 45 articles de la Constitució actual, vigent des del 1948. Els dos canvis fonamentals tenen a veure amb els poders de les dues cambres del Parlament i amb el repartiment de competències entre les regions i l’Estat central. L’objectiu dels qui promouen la reforma és fer d’Itàlia un país més fàcil de governar que fins ara, més estable i amb uns processos de decisió més ràpids i eficients.
El Senat es reduirà dels 315 membres actuals a només 100. Ja no serà elegit directament pel poble. El compondran 74 membres dels consells regionals i els alcaldes de les 21 principals ciutats, a més a més de cinc senadors per designació presidencial. El canvi principal sobre la situació present és que el Senat ja no atorgarà –o retirarà– la confiança al primer ministre i tampoc no votarà els pressupostos. Aquestes atribucions se les reserva en exclusiva la Cambra de Diputats. Amb això es volen evitar situacions d’ingovernabilitat com la que hi va haver després de les últimes eleccions generals, el febrer del 2013, quan es van donar majories de diferent color polític a les dues cambres. Concentrant els poders en una cambra es pretén agilitar la tramitació de les lleis.
L’altre element substancial de la reforma constitucional afecta el seu títol V, que regula el repartiment de competències. Suposa una marxa enrere sobre la reforma federalista del 2001. El Govern central recupera el control final en moltes competències i s’inclou una “clàusula de supremacia” perquè quedi clar que té l’última paraula quan són temes d’infraestructura o de serveis d’interès nacional. Aquest afany recentralitzador no afectarà, de moment, les cinc regions italianes que tenen un estatut especial –Sicília, Sardenya, Vall d’Aosta, Friül-Venècia Júlia i TrentinoAlto Adige–, però sí que retallarà l’autonomia de les 15 restants, entre les quals hi ha regions tan potents i amb tanta personalitat com la Llombardia, el Vèneto i el Piemont.
Renzi i els impulsors de la reforma l’han presentat com una transformació modernitzadora, com un pas per treure Itàlia de l’estancament. Han posat èmfasi en el fet que s’abaratirà el cost de la classe política. A més de reduirse el nombre de senadors, els futurs membres de la Cambra Alta no tindran un salari extra, ja que compatibilitzaran aquesta funció amb els seus càrrecs a les regions i a les ciutats. S’estalviarà també en grups parlamentaris. La reforma inclou l’eliminació del Consell Nacional d’Economia i Treball, un organisme burocràtic que costa cada any molts diners als contribuents i gairebé no ha servit per a res.
Els partidaris del no creuen que la part parlamentària de la reforma, sumada a la nova llei electoral, és un perill per a la democràcia perquè concedeix massa poders al partit que guanyi les eleccions, sense altres instàncies d’equilibri i garantia. S’evoca el perill del cabdillisme.
Els partidaris de la reforma creuen que es governarà millor; els contraris temen una erosió democràtica
Més enllà de la disputa sobre el model constitucional, és evident que dins del variat front del no existeix l’interès, per part d’alguns dels actors, de fer caure Renzi, debilitar el Partit Demòcrata (PD) i forçar eleccions. És el cas del Moviment 5 Estrelles (M5E) de Beppe Grillo, que, després d’haver conquerit les alcaldies de Roma i Torí el juny passat, es veu capaç de guanyar en unes eleccions generals. Amb Forza Italia, de Silvio Berlusconi, el càlcul és més ambigu, ja que no està gens clar que li convingui anar a comicis. La Lliga Nord, capitanejada per Matteo Salvini –amic de Marine Le Pen i admirador de Donald Trump–, vol capitalitzar el triomf del no com un aval al seu programa populista, antiimmigració i antieuro, encara que aquesta sigui una lectura molt parcial de l’eventual rebuig ciutadà de les reformes.
Renzi ha comès l’error de personalitzar massa el referèndum. Ha estès la seva pròpia trampa i ha aparegut com un líder massa solitari. El diari torinès La Stampa ho captava molt bé a la portada, ahir, quan parlava de “setge a Renzi” i de “Renzi contra tots”.
El primer ministre ha mirat d’esgrimir el factor por, el temor que la victòria del no porti el país a un període d’inestabilitat que el deixi més feble davant Brussel·les i més vulnerable davant els mercats financers. De fet, mitjans internacionals com el Financial Times han especulat amb un agreujament de la crisi bancària italiana, en especial de l’entitat en situació més crítica i en tràmit de rescat, el Monte dei Paschi di Siena. La prima de risc italiana també ha registrat un repunt davant la incertesa política.
Si guanya el no, el premier haurà d’anar al Quirinal i posar el càrrec a disposició del president de la República, Sergio Mattarella, que, en aquests casos, és un personatge clau per buscar una sortida que permeti un govern. El cap de l’Estat, després de consultar els partits, podria tornar a encarregar a Renzi formar govern. Seria un primer ministre debilitat, transitori, per aprovar els pressupostos, intentar esmenar la llei electoral –ja que sense reforma constitucional quedaria obsoleta– i anar després a eleccions. Una altra alternativa seria escollir algú que tingués el suport de l’actual majoria per fer el mateix, però sense el llast de Renzi. El ministre d’Economia, Pier Carlo Padoan, amb perfil tècnic, podria ser el recanvi. Però això no evitaria un ambient de turbulència, preelectoral, la frustració d’una part del país i moltes incògnites a mitjà termini sobre el futur d’Itàlia.