Pensar és resistir
El pensador Ramón Andrés publica els seus poemes i aforismes i un llibre sobre pensaments de la resistència
El pensador Ramón Andrés presenta dues noves obres on recull les seves reflexions al voltant dels problemes de la vida actual, com l’alienació del proïsme, la subordinació a la tecnologia o la pèrdua d’autonomia com a conseqüència de la mala educació i la manipulació informativa.
Una de les caricatures que fan dels pensadors aquells que tenen por dels llibres de pensament és fer-los passar per gent molt greu i molt seriosa que diu coses que pocs entenen. Ramón Andrés és de la nissaga de Chamfort o Lichtemberg, que deien coses molt serioses embolcallades amb humor i claredat. “Ni en una silla darse por sentado”, diu Andrés a Poesía reunida. Aforismos (Lumen). I a Pensar y no caer (Acantilado) parla del pa, paraula que en llatí deriva a com-panio ,és a dir, que company és aquell que comparteix el pa amb un altre, i això, en temps d’inflació d’egos insolidaris, li dóna peu per anar aixecant màscares.
Les últimes eleccions fan visibles els resultats del descrèdit de l’humanisme. Hi està d’acord? “Com més sembra d’ignorància –diu– més totalitarismes; com més informació manipulada i sectària, més indefensió ciutadana. Com més retallades en ensenyament, més ments prefabricades i obedients. Només des d’una por inoculada i des d’una fomentada visió covarda s’explica que es voti a qui et perjudica, vet aquí el cas de Trump i de tants altres.”
“Pensar y no caer –diu– vol expressar el fet de no desistir, de pensar contínuament, de perseverar en les preguntes que ens fem, estar desperts, actius. És el fet de no assentar-se en els dogmes, no deixar que la nostra ment se solidifiqui en el que ja sabem, trencar la bombolla que ens ha embolcallat amb la seva asèpsia. Despertar i resistir”.
Quines conseqüències té en l’ésser humà que l’economia i el seu llenguatge s’hagi apoderat de la nostra visió del món? “Hi ha –diu Andrés– una necessitat d’autosatisfacció personal contínua, que sovint passa per un consum sense mesura i imposa una tendència a posseir, a abastar. És una forma d’afirmació. Per això l’economia ha dinamitat des de dins la societat i li ha arrabassat un llenguatge per imposar el seu. Avui es parla d’un ‘dèficit’ de drets humans, de...”.
Hi ha una paradoxa que és que la tecnologia, en lloc d’alliberar l’ésser humà, l’animalitza. Per Andrés, “la tècnica, en principi alliberadora, sovint ha servit de control i subjecció. Jünger deia ja fa molt que la tècnica era la granota de l’obrer. Quan es va pensar que les primeres màquines ens alliberarien i ens proporcionarien temps, aviat es va confirmar el que era previsible: van ser utilitzades pels que les van instal·lar per guanyar més diners, mentre que els qui les feien funcionar continuaven amb una vida precària. Això no ha canviat. La segona part de les conseqüències d’una tècnica mal aplicada, com bé han vist Braidotti, Sloterdijk, Agamben i d’altres, és que ha aïllat l’ésser humà de la seva essencialitat, l’ha robotitzat; els seus referents ja no són els humanistes: ha perdut la memòria, desconeix el passat, ha oblidat el que significa l’espera, és un malalt de la immediatesa. No llegeix, no pensa, deixa que li construeixin el món, ignora. Està tornant a un estat salvatge”.
Els totalitarismes no es repeteixen, sinó que es presenten amb formes noves. Existeixen avui? Ramón Andrés no en té cap dubte: “Sí, el totalitarisme dels diners que només permeten viure com un calculador, com un agent de canvi. Una existència de transacció. S’ennuvola la vista, ens fa cometre errors grotescos, com ara el vot obstinat i lliurat als partits polítics corruptes. Això ens diu que la democràcia va ser una il·lusió
El pensador atribueix els últims resultats electorals a la sembra d’ignorància i retallades educatives
de finals del XVIII i que es manté, de manera precària, gràcies als poquíssims benintencionats que pensen en la comunitat”.
L’autor diu al llibre que som esclaus de metes absurdes, perquè forma part d’aquest sistema competitiu el fet de comportar-nos com atletes de la voluntat, com individus condemnats dia a dia a batre el seu propi rècord, al càstig de ser superiors a nosaltres mateixos, a “entrenar-se per suportar” aquell continu “tu pots”, “venceràs”, “no n’hi ha cap altre com tu”. El proïsme, el semblant, “l’altre” ha perdut pes, s’està volatilitzant, no compta, és una entitat aliena i de segona fila. Un accident. Hem d’estar “entrenats per batre el del costat, ja que vivim com atletes del nostre propi ego”.