El barrid’ on van sortir els terroristes suicides de Casa-blanca ha viscut una profunda millora per combatre així el gihadisme.
De les barraques de Sidi Moumen van sortir el 16 de maig del 2003 els kamikazes de Casablanca; des d’aleshores, la zona no deixa de millorar
“En Khalil ens demanava socors i implorava a Déu i els seus sants. Però Déu no hi era. Feia la tira de temps que Déu havia apartat l’augusta mirada de Sidi Moumen” (Els cavalls de Déu, de Mahi Binebine; Les étoiles de Sidi Moumen, en versió original en francès, 2010).
Sidi Moumen? De sobte, arran dels atemptats del 16 de maig del 2003, mirades estupefactes de tot el món es van dirigir cap a Sidi Moumen. 45 persones, inclosos 11 dels 14 kamikazes, van morir aquella nit a Casablanca. Dels cinc objectius, és a la Casa d’Espanya on es van produir més víctimes mortals. Tres dels joves es van fer enrere per por a l’últim moment i van ser detinguts. Un d’ells es va suïcidar a la presó. Tots procedien de Sidi Moumen, un dels 480 barris barraquistes de Casablanca.
Sidi Moumen ja no és el que era, coincideixen a dir-ne uns i altres. Per començar, hi ha un tramvia a l’altura de qualsevol ciutat europea que porta escrit en lletres lluminoses a sobre de la cabina del conductor “Sidi Moumen”. Uneix el centre de la ciutat amb el bulevard dels bancs i les cafeteries del barri. “És l’avenç més gran per a Sidi Moumen”, assegura rotundament l’arquitecte Abderrahim Kassou, de l’associació Casamémoire per a la salvaguarda del patrimoni arquitectònic del segle XX al Marroc.
Hectàrees de barraques han estat arrasades i s’estan construint blocs de pisos per reallotjar els habitants a canvi d’un lloguer social. Han sorgit associacions de suport per a nens, joves. El que sigui necessari per evitar un altre 16-M.
No obstant això, 13 anys després la quarta part de la població viu encara en barraques; n’hi ha prou amb una mirada al fons d’un carrer perpendicular al bulevard per veure-les. Les vaques semblen tenir una volença per les aigües fecals, i s’agrupen sobre elles, encara que no puguin pasturar-hi. L’olor nauseabunda que desprèn el lloc és difícilment suportable per al foraster. Els veïns estan acostumats a eixugar la roba acabada de rentar, estesa a tot arreu, amb aquella pestilència.
De seguida corre la veu que una periodista camina per allà. Una dona gran m’estira del braç per ensenyar-nos com malviu amb el seu fill manc. Assenyala la bombeta que penja de les planxes metàl·liques que fan de sostre de l’única estança. Al fons de l’exigua casa, les seves pertinences estan cobertes amb mantes. Quan estigui a punt el dinar que es cou a l’olla de pressió traurà una taula de potes curtes i s’asseuran a terra a menjar. A la nit, d’aquí sortiran matalassos i mantes per dormir.
“Vaig començar a escriure el 2004, però estava fora de lloc satanitzar els kamikazes. Eren més víctimes que monstres. L’Estat era el responsable. I la màfia religiosa. I els burgesos que els contracten per 150 euros al mes”. Mahi Binebine, escriptor i artista plàstic de Marràqueix, va voler conèixer aquell barri barraquista per entendre què havia passat.
Ningú no era benvingut en aquella època a Sidi Moumen, on els periodistes van anar per veure què podia haver desencadenat l’atemptat més gran de la història del Marroc. Va ser obra d’una branca del Grup Islamista Combatent Marroquí. Al cap i a la fi, era un barri desgraciat, però no el pitjor. Binebine va arribar a la gent i es va inventar la història de sis d’aquells kamikazes.
Comencen com a nens de deu anys que es passen el dia regirant l’abocador per trobar tresors per vendre. El cap indiscutible és en Hamid, el violent germà gran d’en Iaixine, el gran protagonista. Violència, camaraderia i ajuda mútua s’entremesclen en una vida miserable, que, fins al moment de la radicalització gihadista, té el camp de futbol d’un descampat com a lloc de trobada.
El llibre va passar al cinema per obra del director francomarroquí Nabil Ayouch, que coneixia Sidi Moumen perquè hi havia rodat un llargmetratge. Per poder-lo titular Els cavalls de Déu es fa que el gran emir digui una dita de Mahoma: “Voleu, cavalls de Déu, i les portes del paradís se us obriran”, una crida a la lluita contra l’infidel de l’islam primigeni represa per Bin La-
den. Així el títol perdia la possible connotació positiva del que, en realitat, era el nom de l’equip de futbol dels protagonistes.
Entre els atemptats i el rodatge Mohamed VI va ordenar engegar un programa d’eradicació de barris barraquistes, que feia difícilment reconeixible el nucli de Sidi Moumen, del qual els suïcides havien partit cap al centre de la ciutat per primera vegada a la vida! Tenien entre 21 i 32 anys.
“Villes sans bidonvilles” (ciutats sense ciutats de bidons, literalment) és, potser, el projecte més ambiciós del país. Pot semblar exagerat, però un barri de barraques és el millor caldo de cultiu per a moltes coses, i gairebé cap de bona. Així, el rodatge es va traslladar a Ain Harruda, a uns vint quilòmetres al nord, perquè, no cal que ens enganyem, de nuclis barraquistes no en falten, al Marroc.
Els germans a la pel·lícula, en Iaixine (Abdelhakim Rachid), en Hamid (Abdelilah Rachid) i en Fuad (Ahmed al-Idrissi al-Amrani) havien nascut al barri. El primer continua amb els seus pares en un habitatge com els que es veuen a la pel·lícula (“no em van donar gaires diners”, diu a tall de justificació) i el darrer, al pis del bulevard on ja vivia amb la mare –“la meva reina”, diu, vídua des que ell era nen i ara malalta de càncer–. Abdelilah Rachid es va casar i se’n va anar a viure a Rabat. En Nabil (Hamza Souideq) és de la medina. Allà continua vivint.
Cap no era actor professional, però l’únic que interpretava un paper per primera vegada era Souideq. Els altres havien fet teatre aficionat i Al-Idrissi té una vena artística que va des de la dansa contemporània a la improvisació. Els quatre es dediquen ara a la interpretació, tot i que, excepte per a Abdelilah Rachid –l’únic que ha declinat ser entrevistat per La Vanguardia–, els papers escassegen. “Això és el Marroc”, responen els altres tres, donant a entendre que tot continua igual per a ells. La pregunta és senzilla: t’ha canviat gaire la vida després de la pel·lícula? Souideq admet que molta gent el reconeixia pel carrer. Ja que no va poder ser una figura del futbol al Raja (un dels equips més importants del país), on va jugar de juvenil, vol treballar al cinema. El futbol també era la passió d’Al-Idrissi, però ho va deixar quan es va trencar una cama. “Aquí només hi ha papers per a les grans figures”, es lamenta Souideq. Ha interpretat, com els altres, alguns papers. L’espera el retrobament amb els seus tres companys de repartiment en el nou projecte d’Ayouch, que va ser premiat amb el François Chalais a Canes i l’Espiga d’Or a la millor pel·lícula a Valladolid.
No va costar de trobar candidats per treballar al film. Ayouch assegura que estaven dolguts amb la mala reputació que s’havia guanyat la barriada –si és que es pot anomenar així una extensió de més de 40 quilòmetres quadrats i 350.000 habitants– i tenien “ganes d’encarnar aquella realitat”. Fins i tot es van contractar drogates d’Ain Harruda per vigilar que ningú no robés el material, recorda rient Binebine.
“Vam guanyar molts diners –reconeix l’escriptor– i volíem portar una cultura de vida i no una de mort com havien patit els suïcides, així que vam muntar el centre cultural Les Étoiles el 2013. Vam ser una mica kamikazes de passar la pel·lícula allà. Vam ajuntar familiars de suïcides amb familiars de víctimes. Una dona va dir: ‘Vaig arribar tard a la Casa d’Espanya, on van morir el meu marit i el meu fill de 16 anys. Si no m’he perdonat no haver mort amb ells, com puc perdonar els qui me’ls van treure?’. Es va aixecar la mare d’un kamikaze i li va dir: ‘Jo he perdut un fill de 20 anys’”. Ayouch creu que aquell dia van arribar a entendre’s, encara que veu la reconciliació com un camí llarg i molt difícil.
El centre Les Étoiles lluu, nou, a prop de l’artèria principal. Més modest és el Sidi Moumen Cultural Center, que es va posar en marxa en el 2006, fundat per Boubaker Mazoz. Empleats, voluntaris i professors continuaran transformant la vida de molts de menors i adults de la zona. Les dones tan aviat estan al pupitre com al barracó habilitat per a la costura davant de l’edifici principal. La pista esportiva, al mig.
Aquest curs pul·lulen per allà uns dos-cents menors, la meitat barraquistes. El centre no substitueix l’escola, sinó que fa de reforç, encara que de cap col·legi de Sidi Moumen no en sortirien amb la formació que reben aquí. No els expliquen –per a què?, es dirien–, la història de barris com el seu.
El 1913 França va permetre arrabassar la terra als marroquins per donar-la als colons francesos. Es va originar un gran èxode rural amb destinació als voltants de Casablanca, ja llavors la ciutat més activa econòmicament i arquitectònicament del Marroc. La gent del camp no va tenir accés als habitatges de l’anomenada ciutat europea. I així van tenir el trist honor d’inaugurar una agrupació d’habitatges amb nom propi: Bidonville. Amb els anys, n’hi havia tantes, que va passar a ser un nom comú.
“(...) Vaig arribar a ser feliç en aquesta runa repugnant, sobre les escombraries d’aquesta claveguera maleïda, sí, vaig ser feliç a Sidi Moumen, el meu país,” diu en Iaixine, narrador de la història des del més enllà en el llibre.
‘ELS CAVALLS DE DÉU’ Binebine va inventar la biografia de sis dels kamikazes i Ayouch la va portar al cinema NO PROFESSIONALS Tres protagonistes eren actors amateurs del barri; el quart, novell i de la medina