O Cèsar o res
La gran bellesa, la pel·lícula més genial del cinema italià dels últims anys, s’ha partit en dos. El director, Paolo Sorrentino, defensa el sí a la reforma constitucional. El protagonista principal, el gran Toni Servillo, ha firmat un manifest a favor del vot negatiu. Napolitans tots dos, Sorrentino i Servillo són bons amics i el referèndum els ha col·locat sota banderes ben oposades. El país està dividit en dues meitats.
La bellesa, màxima idealització nacional italiana, se la disputen els dos bàndols. Una Itàlia
bella amb un Govern àgil que pugui prendre decisions eficaces, sense caure en les contínues emboscades de dues cambres parlamentàries superpoblades. Una Itàlia bella fidel als principis antifeixistes de la Constitució del 1948, que va dir “mai més!” a la irrupció d’un home fort, i va crear un Parlament poderós i invulnerable. Aquestes dues grans idees –un poder executiu fort, àgil i blindat, o un primer ministre des de fa gairebé setanta anys controlat per un miler de diputats i senadors– se sotmeten avui a votació. Apassionadament.
L’actor i cineasta Roberto Benigni demana el sí a la reforma. El novel·lista Andrea Camilleri defensa el no. Tots dos són molt estimats pel públic d’esquerres. Premiat amb l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera per un relat molt arriscat sobre la bellesa de la vida en un camp de concentració nazi (La vida és bella, 1997), Benigni s’ha posat al costat del primer ministre Matteo Renzi, i l’ha acompanyat en una visita recent als Estats Units en la qual el projecte reformista italià va rebre la benedicció de Barack Obama i Hillary Clinton. Dos toscans a la Casa Blanca. Van tornar molt contents de Washington, però al cap d’uns quants dies Donald Trump guanyava per sorpresa les eleccions presidencials. L’efecte Obama es va evaporar ràpidament. El gran amic italià de Trump és Flavio Briatore, veterà mànager dels automòbils de competició. Fórmula 1, noies, rajos uva i cirurgia estètica. Un altre tipus de bellesa.
“Us imagineu que guanya el no? Seria pitjor que el Brexit?”, ha dit Benigni, políticament enfrontat a un altre còmic, el genovès Beppe Grillo, líder del Partit de la Ira (Moviment 5 Estrelles), que ha trastocat la vida pública italiana amb la mateixa intensitat que Podem ho ha fet a Espanya. El tribú genovès vota no. El sicilià Camilleri, poc amic del populisme, també.
“Renzi pretén enganyar-nos. El referèndum és una gran maniobra de distracció que persegueix altres objectius”, opina Camilleri, creador del comissari Montalbano. El mateix opina el segment més combatiu de l’esquerra, en un país on no hi ha un partit similar a Podem. El punt de vista de l’esquerra més crítica és el següent: la reforma pretén cancel·lar l’esperit democràtic del 1948 –mai més un Cèsar a Itàlia!– en benefici del dirigisme neoliberal.
La reforma promou un Executiu fort, blindat per una nova llei electoral que ofereix premi de majoria al guanyador. El Senat es converteix en una cambra territorial de butxaca i les regions perden competències, sobretot les d’estatut ordinari (a Itàlia hi ha cinc regions amb un estatut especial d’autonomia). Més Govern, menys Parlament, menys contrapoder regional. Aquesta és l’essència.
Mario Monti no és d’esquerres. És molt amic d’Angela Merkel, i també votarà no. L’economista llombard que va dirigir el govern tecnocràtic de 2011-2012 considera que la reforma està mal feta i acusa Renzi d’avantatgista. A l’ex-primer ministre Romano Prodi tampoc no li acaba d’agradar la reforma, però votarà sí per evitar mals majors. Els excomunistes també estan dividits. Giorgio Napolitano, patriarca de la República, demana el sí. Massimo D’Alema, enemic jurat de Renzi, a qui acusa de dretanitzar el Partit Democràtic, és un dels grans animadors del no. L’Església catòlica ha evitat pronunciarse –estem en temps del papa Francesc–, però una figura de referència per als creients com és l’escriptora Susanna Tamaro votarà sí. Sabrina Ferilli, protagonista femenina de La gran bellesa, està pel no. Stefania Sandrelli, venerada heroïna de la pel·lícula
Novecento, diu sí. Silvio Berlusconi? Oficialment està pel no, però les seves televisions gairebé no s’han mobilitzat. El magnat pilotaria gustós la reforma si portés la seva firma. A Berlusconi li cau simpàtic l’hiperactiu Renzi, però l’ha de combatre per evitar una dispersió més gran de la dreta.
Audaç, aventurer, digital, molt digital, temerari, estrateg, semipopulista i provincial, el florentí Renzi es juga avui la seva carrera.
Aut Caesar, aut nihil, deia l’escut d’armes de Cèsar Borja. O Cèsar o res, en una Itàlia apassionadament dividida.