El germà desconegut de Fidel
Martín Castro, fill d’una altra mare, recorda el comandant al seu Birán natal quan era petit
A Birán tothom sap on viu Martín. L’any 1975 l’Estat li va donar una petita cabanya al final d’un carreró on les gallines campen al seu aire. L’humil estil de vida d’aquest pagès de pell torrada no dóna cap pista del seu cognom ni de les seves relacions familiars. Però a Birán tothom sap que es diu Castro, i que és el germà desconegut del comandant.
“El pare era un espanyol, un gallec”, recorda sobre el seu pare, Ángel Castro, que quan va tornar a Cuba després de la guerra va anar comprant a poc a poc trossos de terra fins a construir una gran hisenda, Manacas. La seva primera dona, María Luisa, se’n va anar a viure a Santiago perquè no compartia la passió per la vida de camp, i es va tornar a casar amb la jove Lina Ruz, filla d’un dels seus treballadors, amb qui va tenir set fills. Va ser durant els primers anys d’aquest segon matrimoni que “el gallec”, un enamoradís terratinent, va tenir una aventura amb la mulata Generosa Batista.
“Ella era de Chapajas, va venir aquí a casa d’un parent que tenia i aquí va venir la jodedera. Ella momés va tenir un fill”, recorda Martín mentre es balanceja al balancí de l’entrada de casa seva. “La meva mare era mulata, però jo era ros, ros”. L’home s’assembla molt al pare de Fidel Castro.
Durant tots aquests anys, Martín Castro ha estat oblidat davant la premsa i el règim cubà des de la seva caseta de Birán. Només poques vegades ha estat entrevistat. L’últim cop va ser el 2015 per Joshua Jelly-Shapiro, de The New Yorker ,i quan li va preguntar per la salut de Fidel va respondre: “Està molt malament”. Ara, amb 87 anys, té problemes de pressió però la ment lúcida: preguntat per Juanita, la germana crítica amb el règim que viu a Miami, té clar que hi ha coses que “no pot dir”. Però es mostra disposat a compartir detalls dels primers anys del jove que va canviar el rumb d’un país.
Tot i no tenir-lo a casa, Ángel sí que li va donar a Martín el seu cognom i el va criar com la resta. Fidel, Martín i Raúl, amb pocs anys de diferència, van anar els primers anys d’escola de la finca dels Castro. Després, Fidel i Raúl van anar a una escola privada dels jesuïtes a Santiago de Cuba, però Martín es va quedar. “El meu pare li va dir a la meva mare: ‘Dóna’m el noi per portar-lo amb ells’, i ella va dir que no l’hi donaria. I jo content de no anar-hi, perquè a mi m’agradava el camp”.
Els estius a Birán eren feliços. Jugaven a pilota (beisbol), practica- ven boxa, muntaven a cavall i es banyaven al riu amb els fills dels treballadors –la majoria, immigrants haitians– dels Castro. Manacas va acabar convertida en una enorme comunitat amb un espai de correus, un hotel i fins i tot un espai per a les baralles de galls dels diumenges. “Al Fidel no li agradaven els galls, però al Raúl sí. El petit era més tranquil, li agradava remullar la gola, anar amb les noies”, diu rient. Martín descriu el comandant com un jove despert que li agafava el rifle al sereno per practicar tir a les nits. Per això, quan va sentir que
havia entrat a la Sierra Maestra, no li va fer estrany. “Era una bona persona. Veia els pobres allà passant penes i treballs i per això li va agafar per això”.
Segons la guia que organitza les visites a Manacas, ara convertida en un museu, quan va triomfar la revolució i es va aplicar la reforma agrària, les del seu pare van ser les primeres terres que Fidel va expropiar per “donar exemple”. Llavors només hi vivia la seva mare, Lina, a la casa nova que s’havia construït per a Fidel i que ell no va arribar a habitar mai des que el van detenir per l’intent d’assalt a la caserna Moncada. La família es va traslladar després que el gran habitatge natal, construït tot de fusta, es cremés amb un dels cigarrets del “gallec”. Gelós dels seus orígens, el comandant va manar reconstruir-la i avui dia encara es pot visitar la mateixa habitació en què va néixer amb l’ajuda d’una llevadora.
Ja com a dirigent, Fidel apareixia de tant en tant al costat dels vora 4.000 habitants del seu Birán natal. Va venir per última vegada fa uns set anys, fins que es va posar malalt. “Esclar que em va reconèixer, em va dir: ‘Pedrito, tu estàs de la mateixa mida’”, diu Pedro Pascual Rodríguez, de 91 anys i poca estatura. Amb ell compartia batalletes fins que va acabar treballant d’agricultor per al seu pare i, com Martín, tampoc no ha abandonat el petit poble de la província d’Holguín. “Ell parlava de les injustícies i aquelles coses que hi havia a la república. ‘Si un guàrdia em pega ha de matar-me’, deia Fidel”.
Martín Castro va conversar per última vegada amb el seu germà gran l’any passat, quan va anar a l’Havana per operar-se d’una hèrnia i de la vista. Llavors no es podia imaginar que només viuria fins als 90. “Tenia bon color, se’l veia bé. Vam parlar dels haitians, dels obrers de la finca, com abans”.
Durant tot aquest temps, al germà oblidat dels Castro li han ofert casa a l’Havana i fins i tot alguna feina al règim, però no ho ha acceptat mai perquè els llaços amb les terres i la seva gent eren massa forts. “No, jo sóc poc demanador. Estic orgullós de ser el seu germà però no sóc demanador. Em volien donar una casa però no la vaig voler. Tinc les meves amistats. Em tracten bé, i això val molt”.
A Martín el va trucar un secretari de Raúl divendres a la nit amb la notícia que no es va arribar a esperar mai. Des d’aleshores ha estat a la seva cabanya de Birán, amb la televisió encesa, com la resta de cubans. Quan avui enterrin el seu germà en una cerimònia familiar al cementiri de Santa Ifigenia ell seguirà a Birán: va menjar massa pa i té la pressió altíssima. “Això ha estat gran, gran –diu respecte als homenatges–. Però no és per a cap altra cosa, el que aquest home ha fet per aquest país... ningú no ho havia fet”.
“L’any passat tenia bon color, se’l veia bé”, explica Martín sobre l’última vegada que va veure Fidel Castro