Teràpia constitucional
La reforma de la Constitució ja no està únicament en mans de PP i PSOE després de la fragmentació del mapa electoral
L’ eventual reforma de la Constitució s’enfronta a una gran paradoxa: els espanyols semblen saber millor el que rebutgen que el que desitgen. Això explica l’actual fragmentació electoral que, a la pràctica, ha fet impossible el relleu d’un Govern amb un nivell de desgast inèdit. És veritat que la fase crucial de protesta que es va iniciar el 2013 i va culminar el desembre del 2015 ja ha perdut força, i bona prova d’això és que la percepció negativa sobre la situació econòmica ha caigut 25 punts en tres anys. Tot i això, els sondejos continuen reflectint la vigència del descontentament i la incertesa, fins i tot en el mateix àmbit de l’economia. I, a més, la situació política ha pres el relleu en els rècords d’insatisfacció i pessimisme. Les opinions negatives es tornen a situar molt per sobre del 80% dels consultats, per sobre fins i tot dels percentatges de l’etapa crítica del 2013 al 2014. I encara que la confiança en la institució parlamentària ha millorat lleugerament, el nítid suspens actual (3,8) queda ben lluny dels aprovats còmodes (de gairebé un 6) que es registraven fa tot just una dècada.
La mateixa insatisfacció amb el funcionament de la democràcia espanyola és un reflex fidel d’aquest deteriorament progressiu de l’arquitectura institucional. Si fa deu anys la qualificació que mereixia el sistema democràtic fregava el 6, ara no passa del 4,5. I aquestes xifres, juntament amb les relatives a la confiança en els partits (encara més lúgubres), porten a pensar que la regeneració de l’atmosfera política espanyola necessita un revulsiu que acompanyi la millora de l’escenari econòmic i social. I aquí hi intervindria la reforma de la Constitució.
De fet, si es posa el focus sobre el marc constitucional, les dades evolutives del CIS reflecteixen el seu enorme desgast i la urgència d’una teràpia de xoc: fa quatre anys, quan la situació política suscitava menys descontentament que l’actual, més del 50% dels espanyols es declaraven insatisfets amb la Carta Magna, i només un terç es mostraven satisfets (la meitat que el 1998). I de resultes d’això, gairebé el 60% es pronunciaven a favor de la seva reforma i amb prou feines un 21% apostaven per deixar-la com està.
Això sí, qualsevol reforma del text constitucional s’enfronta a un camí ple d’obstacles. El primer, la mateixa divisió dels espanyols entorn dels objectius d’aquesta modificació. Segons el CIS, els ciutadans tenen al cap més de 20 possibilitats de reforma i, tret de la de la justícia (que té el suport del 23% dels consultats), la resta de temes registren un suport molt dispers. Per exemple, un 10% esmenten aspectes relacionats amb l’estat autonòmic, però amb posicions que oscil·len entre el reconeixement del dret d’autodeterminació (2%) i la supressió de les comunitats autònomes (1%). I un altre 10% apunten a la Corona, encara que sense especificar la naturalesa de la reforma (tot i que només un ínfim 0,8% proposen l’abolició de la monarquia).
El segon obstacle el configura l’actual Parlament, més fragmentat que mai i amb un elevat grau de polarització a compte d’algunes formacions emergents. En un altre context, aquesta fragmentació podria jugar un paper positiu, i propiciar un ampli acord. Tot i això, la radicalització de posicions (ideològi- ques i territorials) a la qual han portat la crisi i l’immobilisme suposa una barrera gairebé infranquejable. Tot i així, i malgrat el risc de tancar una modificació en fals, PP, PSOE i Ciutadans sumarien prou escons per a una reforma que afectés el model territorial o l’ordre successori de la Corona i que exigís la majoria reforçada de dos terços de la Cambra (234 diputats). Esclar que després caldria procedir a un incert referèndum de ratificació.
Altres combinacions per a una majoria reforçada (sempre amb el concurs del PP) es podrien aconseguir amb la participació del PSOE i els nacionalistes (247 diputats) o amb la de C’s i Podem (240 diputats). En canvi, sense el suport del PP ni tan sols podria prosperar una reforma que no afectés el nucli dur de la Carta Magna (com podria passar, potser, amb una disposició addicional que consagrés un règim específic per a Catalunya) i que requeriria el suport d’almenys 210 diputats. És veritat que Podem, PSOE, Ciutadans i els nacionalistes sumarien 213 diputats, però toparien amb la insalvable majoria absoluta del PP al Senat.
L’aritmètica parlamentària constitueix, tot i això, un problema menor davant les enormes discrepàncies que registren unes forces polítiques en campanya permanent. Per això, la temptació de no fer res es podria acabar imposant davant una ciutadania resignada a la impotència política. El problema de l’immobilisme constitucional és que s’enfronta a un repte inajornable: el conflicte territorial amb Catalunya.
Tot i això, afrontar amb garanties d’èxit aquest repte exigeix una altura de mires i una audàcia política poc comuna. De la magnitud de les dificultats que planteja qualsevol sortida al conflicte català en dóna fe l’antagonisme de posicions entre Catalunya i la resta d’Espanya. A Espanya, per exemple (i sempre segons el CIS), gairebé un 30% dels ciutadans s’inclinen per retallar o fins i tot suprimir l’autonomia territorial, i el 40% prefereixen deixar les coses com estan; poc més del 20% aposten per atorgar més autonomia (o fins i tot la independència) a aquells territoris que ho desitgin. A Catalunya, al contrari, només un 10% donen suport a una retallada de l’autogovern i un 17% prefereixen quedar-se com fins ara, davant un 26% que aspiren a més autonomia i un 41% que opten directament per la independència. És una complexa realitat que exigeix una delicadíssima teràpia col·lectiva.