La Constitució ja no és intocable
Tots els partits proposen una reforma constitucional tret del PP, malgrat que els populars ja no es tanquen en banda. Però ara per ara no hi ha acord ni per decidir com asseure’s a la taula. I, de fet, el PP i el PSOE prefereixen esperar.
Ja fa uns quants anys que, quan s’acosta l’aniversari de la Constitució, creix el debat sobre la seva reforma. Una discussió que de seguida declina i passa a formar part de les recurrents tasques que sempre queden pendents. Aquest any, tot i això, el PP dóna mostres d’assumir, amb timidesa, que la reforma pot ser una manera d’abordar el conflicte polític a Catalunya. Tot i així, les dificultats són titàniques. No només perquè a Mariano Rajoy no li ve en absolut de gust obrir aquest meló, sinó també perquè les posicions dels partits sobre l’abast i el contingut de la modificació són molt distants i fins i tot contradictòries.
Sigui mitjançant aquesta via o a través d’un altre tipus d’acords, serà precís abordar en algun moment el conflicte català des del punt de vista de l’organització política de l’Estat, més enllà de si el diàleg que demana el Govern del PP fructifica en una millora del finançament o de les inversions en infraestructures. Convergència (actual PDECat) proposa d’obrir una comissió d’estudi (no legislativa) en el Congrés sobre Catalunya. Francesc
Homs intenta així que s’institucionalitzi el debat sobre aquest conflicte i que s’acabi discutint sobre la possibilitat de celebrar un referèndum d’independència. Aquesta via permetria un aterratge suau del full de ruta del Govern de la Generalitat, amb un final rupturista, amb consulta unilateral inclosa, si Carles Puigdemont no aconsegueix agafar-se a alguna branca abans de ser arrossegat pel corrent.
De moment, la comissió que propugna Homs tindria el suport d’Units Podem i les seves confluències, encara que ells també faran el seu propi plantejament: una comissió parlamentària per a “debatre i proposar solucions democràtiques a la crisi territorial”. El seu redactat més ambigu eludiria la referència expressa al referèndum d’independència (sense excloure’l) per atreure el PSOE i també el PNB, amb una durada aproximada d’un any.
Veurem com respon el PSOE a aquesta proposta de Podem, que porta el segell de Xavier Domènech, d’En Comú Podem. El que sí que tenen bastant clar els socialistes és que rebutjaran la via que planteja Homs, precisament perquè inclou el debat sobre el referèndum d’independència. El PSOE també proposa una subcomissió sobre la reforma constitucional, però sense presses. La convulsa situació interna del partit aconsella deixar per més endavant un assumpte difícil sobre el qual no hi ha una postura interna unànime. El PSOE prefereix centrar-se el primer any de legislatura a cosir esquinçalls interns i a forçar el PP a pactar altres matèries,
com ara la recent pujada del salari mínim. Deixen per més endavant l’actualització constitucional, amb dos vessants, la territorial i la social. Aquesta segona pota actuaria d’ham per aconseguir un suport ciutadà més gran en el referèndum amb què s’ha de ratificar la reforma. Un dels perills del canvi constitucional és, precisament, que l’independentisme demani el no en aquest plebiscit.
Conclusió: tots els partits (fins i tot Ciutadans) estan oberts a una possible reforma constitucional. Per al PP, ja no és un tabú. Però no hi ha acord ni per decidir com asseure’s a
la taula. Soraya Sáenz de Santamaría, encarregada de desinflar el malestar de molts catalans amb el Govern del PP, va dir aquesta setmana: “Res a la Constitució no és intocable”, però va afegir que fa falta “un consens de sortida i d’arribada”, a més de “prendre-s’ho amb molta calma”. Rajoy no es llançarà a aquesta arena si no disposa d’un acord ben travat amb el PSOE, cosa que requereix temps. I, a més, la reforma constitucional obligaria a dissoldre les Corts, i això porta aquesta tasca cap al final de la legislatura. Mentrestant, Santamaría haurà de basar la seva tasca de reconnectar Catalunya amb la resta d’Espanya en gestos més prosaics, centrats en la butxaca i el canvi de discurs, sense comptar que els casos que al seu dia va portar a instàncies judicials, com el que incumbeix a Carme Forcadell, no se li tornin ara en contra.
I l’any que ve, gairebé segur, tornarem a parlar de la reforma constitucional.