El retorn de la Fortuna
Un mes després de la investidura de Mariano Rajoy, la tensió política s’ha relaxat una mica i emergeix una política de convergència estratègica entre el Partit Popular i el PSOE per contenir el malestar social
Un mes després sembla que a Madrid les coses han tornat al seu lloc. La tensió política ha disminuït. Tot sembla una mica més calmat i Manuela Carmena ja ha anunciat que la cavalcada de Reis d’enguany tindrà un aire més tradicional per evitar agres polèmiques com la de l’any passat. “El Nadal és una festa extraordinàriament especial i és, sens dubte, una festa cristiana”, ha dit l’alcaldessa. Carmena és un personatge interessant. És parèntesi i paraigua. No tornarà a presentar-se, per motius d’edat, de manera que el seu mandat comença a ser interpretat com un període de descans després de més vint anys de turbodreta. L’actual govern municipal de Madrid és molt d’art i assaig. Va néixer improvisat i li manca l’empenta del projecte d’Ada Colau a Barcelona. Carmena actua de mediadora entre la ciutat madura i els seus joves regidors esquerrans. Quan hi ha un enrenou –n’hi ha sovint– l’alcaldessa convoca les parts enfrontades a compartir unes magdalenes que porta de casa. Cavalcada de Reis corregida i calmada. Carmena capta bé l’atmosfera de Madrid. Brumari ha portat un ambient de restauració. Tot sembla que torna al seu lloc després de deu mesos embogits.
Trenta dies després de la investidura el Parlament ja porta abric i Mariano Rajoy domina l’escena com si no hagués passat res, o gairebé res. És veritat, perd votacions sense parar al Congrés. D’una lectura lineal dels diaris podria deduir-se que l’obra del Govern anterior s’està desmantellant a la velocitat del llamp. No hi ha res més lluny de la realitat. Les proposicions no de llei (PNL) són pirotècnia, la majoria de les vegades. Exercicis tàctics dels partits de l’oposició per recordar que el Govern està en minoria i per posar en un compromís els competidors. El ple del Congrés podria aprovar una PNL a favor de l’enviament d’astronautes espanyols a la Lluna, sense que això tingués la més mínima transcendència pràctica. El Govern està en minoria, però no al caire del precipici. Un mes després de la seva dramàtica investidura, Rajoy controla la situació i els vents li són favorables.
Dijous passat al matí, mentre representants del Partit Popular i del PSOE tancaven el pacte sobre la regla de despesa del 2017 –paret mestra de la legislatura–, el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, es reunia amb un grup de periodistes a Madrid i els assegurava que Brussel·les serà “flexible” amb el Govern espanyol. “Hem de donar suport a Espanya, el país que més creix a Europa”. Aquesta és la clau. Aquest és el significat del Brumari espanyol. Torna l’ordre. Després de deu mesos en què podria haver passat de tot, Espanya és avui un discret factor d’estabilitat en una Europa majoritàriament perplexa pel triomf de Donald Trump als Estats Units i angoixada davant l’incert rumb del món i els seus algoritmes. Brussel·les i Berlín protegiran i ajudaran el Govern de Madrid perquè en aquests moments contribueix a l’estabilitat general de la Unió. Atenció al referèndum d’avui a Itàlia. S’està dibuixant una nova cartografia que els navegants catalans no poden ignorar.
Fa uns quants mesos, entre el gener i el juny, Rajoy semblava un nàufrag a la deriva. A Madrid hi va haver tímides maniobres per substituir-lo per un candidat sense carnet de partit que facilités un Govern de gran coalició amb el PSOE. Aquells moviments sigil·losos no van prosperar per tres motius: la rigorosa neutralitat de Felip
VI, un rei que no vol borbonejar, l’absència de candidats disposats a arriscar més enllà de les converses de sobretaula i el suport de Brussel·les i Berlín a Rajoy. El nàufrag de primavera ha conservat el poder i si Matteo
Renzi fracassa, la seva cotització europea pujarà. Torna la deesa Fortuna. . Res no és segur. Diferències de cent mil vots a tres estats d’Amèrica del Nord poden haver canviat el rumb de la humanitat. Virtut, poder i fortuna, els tres conceptes bàsics de Maquiavel. Torna la Fortuna, guarnida amb algoritmes i postveritats.
Mentre la sort sembla ser-li favorable, el gallec resistent dibuixa el nou camp de batalla, necessàriament provisional en espera del congrés del PSOE i de l’arribada del mes de maig –Floreal al calendari republicà francès–, moment en què la presidència del Govern espanyol tornarà a tenir la potestat de proposar la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions generals avançades. Fins al maig, tempteig, molt de tempteig. Tempteig i obres de reforç del bipartidisme.
El Partit Popular i el PSOE es necessiten. Rajoy vol més estabilitat –el seu gran capital a Europa– i el Partit Socialista necessita temps per reconstruir-se. D’aquest comerç neix l’actual conjuntura: oposició vistosa i verbosa de dia, acords estratègics de nit. La política d’aliança nacional, aquesta setmana rotundament visible. Els dos partits han pactat un ajust pressupostari basat en l’expansió de la pressió fiscal, per evitar pancartes al carrer. Rajoy s’estima més el mal humor d’una part dels seus votants –que no l’abandonaran– que haver d’afrontar una vaga general amb Podem al darrere i el PSOE temptat per la barricada. La severa erosió del bipartidisme no aguantaria un 2017 gaire calent.
No hi haurà tisores, i si s’han de fer servir, es retallarà amb discreció. Amb aquests plans s’ha començat a aixecar la paret mestra de la legislatura: obtenir el màxim suport de Brussel·les, assentar el creixement de l’economia, tranquil·litzar les classes mitjanes, evitar el pànic dels pensionistes, desinflamar –no pas resoldre– la qüestió de Catalunya i contenir els partits nous, molt especialment Podem. Fer tot el possible perquè la vertiginosa erosió del sistema polític espanyol no vagi a més. Política d’Estat. Política d’aliança nacional. Alfredo Pérez Rubalcaba ha tornat discretament a la cuina política, i José Luis Rodríguez Zapatero treballa a fons a favor de Susana Díaz.
Rajoy guanya estabilitat i el PSOE obté visibilitat social en un moment en què les enquestes el situen com a tercera força (18%), darrere Podem (22%-23%). El drama de l’octubre va ser fenomenal –“Ara l’autoritat sóc jo”– i els socialistes trigaran a recuperar-se. Susana Díaz està accelerant la seva campanya, per por que agafi força la tercera via de Patxi López, que no va brillar com a president del Congrés.
Pedro Sánchez ha perdut gas, però no simpatitzants. Rajoy ha decidit ajudar el PSOE mentre espera que arribin els poders reforçats del mes de maig.
Temps de tempteig en què no serà fàcil distingir el gra de la palla, els pactes de fons dels acords circumstancials, les votacions decisives de les banals, els diàlegs sincers dels ficticis. La reforma de la Constitució és avui una mera hipòtesi. Aquest tema cal agafarlo amb pinces. Populars i socialistes comparteixen temors. Podem podria forçar que una reforma per la via simple fos sotmesa a referèndum, ja que disposa de més del 10% dels diputats (article 167.3). Atenció al que passi aquesta nit al referèndum d’Itàlia. La deessa Fortuna ha tornat.
Obres de reforç del bipartidisme: ajust sense exhibició de tisores per evitar més ira al carrer Jean-Claude Juncker garanteix “flexibilitat” a Espanya i Rajoy decideix donar oxigen al PSOE, ferit