Tots som Estat?
Segons la vicepresidenta del Govern espanyol “tots som Estat”. Malgrat que n’hi ha alguns que s’ho creuen més que d’altres i que creure-s’ho més o creure-s’ho menys tingui conseqüències. El lehendakari Urkullu va jurar el càrrec la setmana passada “com a representant ordinari de l’Estat al seu territori” i prometent “lleialtat a la Corona i respecte a la Constitució”. D’altra banda, el president Puigdemont va limitar la seva promesa a la “fidelitat a la voluntat del poble de Catalunya representat pel Parlament” i en aquest Parlament es treballa per una república catalana. A partir d’aquí les demandes de lleialtat institucional van per barris. Soraya Sáenz de Santamaría recomana a la Generalitat que no se situï fora de la llei si aspira a reduir la judicialització de les seves relacions polítiques, mentre que el PNB exigeix al Govern central que simplement retiri recursos d’inconstitucionalitat contra decisions de l’administració basca per avançar en la negociació dels pressupostos. Aquest és el terreny de joc i Santamaría la cap de pista.
La vicepresidenta no incorreria mai en l’error de la socialista Verónica Pérez d’autoproclamar-se l’autoritat, sobretot perquè la té –Rajoy ha posat a les seves mans la responsabilitat de donar resposta a les preguntes que ell mateix eludeix–, i perquè part del seu discurs és que no té altre remei que complir la llei.
De moment l’oferta pública és la manifestació d’una voluntat de diàleg amb Catalunya dins de la Constitució, l’actualització d’una tirallonga de comissions institucionals –totes multilaterals (presidents, consellers...)–, i l’enllaç protocol·lari del delegat Millo. La bilateralitat que tant anhela el president de la Generalitat es limita no a la negociació constructiva, sinó a la resolució de conflictes en la comissió mixta. No hi ha concrecions, però és suficient per incomodar el govern català, que no pot renunciar al referèndum. Tot i això, el vicepresident Junqueras es vesteix d’interlocutor de la moderació amb la seva presència al Consell de Política Fiscal i Financera, mentre que Carles Puigdemont es nega a participar a la Conferència de Presidents amb un partit dedicat a gestionar el seu propi desconcert.
Un altre marc és el parlamentari. El PDECat farà que el Congrés voti la creació una comissió sobre la qüestió catalana. Aprovar-la suposaria el reconeixement explícit del problema, no del model d’Estat sinó de l’ encaix específic de Catalunya. No hi hauria motius per rebutjar la proposta, perquè el desafiament que planteja l’independentisme català és inèdit en aquest Estat, que, en teoria, som tots, i fins i tot Rajoy confessa que “cal fer-hi alguna cosa”. Però el PP ja ha estat arrossegat cap a la reforma constitucional i la resposta a Catalunya no passa per asimetries, així que la clau torna a caure a les mans del PSOE. Els socialistes, que fa un mes plantejaven una subcomissió sobre el model territorial, no digereixen bé la singularitat catalana i prefereixen treure’n profit partidista de la pressió sobre el Govern del PP, que dóna aire al bipartidisme.
De fet, la proposta neoconvergent tampoc no sumava unanimitats en el partit de Francesc Homs, però han optat per fer de la necessitat virtut. I és que mentre la CUP ara es fa l’estreta amb el Govern de la Generalitat i ERC navega serena, el PDECat batalla per no ofegar-se entre un Estat i l’altre.
Una oferta de diàleg sense concreció és suficient per incomodar el Govern