Cuba, de l’orfandat a l’emancipació

CUBA es disposa a tancar els actes d’homenatge a Fidel Castro després del llarg adéu del seu poble, de l’Havana a Santiago. Ja no es tracta de continuar discutint sobre si va ser un dictador o no o si va ser un dictador dolent o bo per al seu poble. Per primer cop en 60 anys, Cuba afronta el futur sense dependre d’un líder carismàtic però intrusiu, capaç, amb els anys, de donar opinió i imposar les seves idees sobre qualsevol aspecte de la vida dels cubans. Orfandat o emancipació?

Per una raó o una altra, la vida dels cubans està molt per sota del potencial de l’illa, que ja abans de la revolució tenia uns nivells de desenvolupament molt superiors als dels seus veïns. Cuba no va ser mai Haití, país fuetejat per les desgràcies, i gaudia d’una renda per càpita que duplicava la d’Espanya el 1959. Avui té per davant dues transicions, si l’una important, l’altra encara més: la reforma de l’economia i l’obertura del règim comunista, que no hauria d’actuar com si el castrisme tingués avenir després de la mort de Fidel i més si tenim en compte que el seu successor, Raúl Castro, té 85 anys. La generació revolucionària va gaudir d’una mena de legitimitat històrica que ja no poden tenir els seus successors, criats en un país burocràtic i arbitrari l’economia del qual no funciona ni funcionarà si es mantenen tretze són tretze.

L’obertura econòmica de Cuba té singularitats. Hi ha centenars de milers de cubans a l’exterior, exiliats o emigrants, molts d’ells als Estats Units. Si deixem de banda el contenciós de les reclamacions judicials –van haver molts expropiats en els inicis del castrisme–, aquest contingent és una reserva valuosa per al trànsit del comunisme a un sistema lliure que permeti als cubans de l’illa desenvolupar el talent, la creativitat i el potencial que tenen.

Un poble que ha sabut sortir-se’n malgrat els greus errors econòmics dels seus dirigents, l’hostilitat comercial dels Estats Units –lluny de constituir un “bloqueig”, com proclamen interessadament el règim i els seus amics– i el final dels ajuts de la Unió Soviètica és un poble amb prou imaginació per tirar endavant l’economia i millorar substancialment les condicions de vida actuals. Cuba té grans professionals de la salut però els seus hospitals són indignes, de la mateixa manera que tots els cubans saben llegir i escriure però se’ls ha prohibit pensar (o, simplement, accedir a l’obra de la majoria d’autors presents a les nostres llibreries). A diferència d’estats comunistes com la mateixa Rússia –on no havien conegut mai el capitalisme–, Cuba no ha deixat de comprendre mai el lliure mercat, amb tots els defectes i els avantatges que té.

La transició política es presenta molt incerta, amb el factor addicional d’un nou president dels Estats Units, el qual ha dedicat a Cuba exabruptes i ultimàtums que, paradoxalment, poden reforçar els sectors més reaccionaris de l’Havana. Aquest panorama obre una oportunitat per a Espanya i la Unió Europea, en condicions òptimes per encarrilar la transició pel bé del poble cubà (sense oblidar la diplomàcia vaticana). Espanya i Cuba han superat el desacord de l’era Aznar i abans de final d’any la Unió Europea té previst firmar un acord que enterra la Posició Comuna, aprovada per Brussel·les a instàncies del aleshores president espanyol. Aquella fermesa no va propiciar grans reformes ni va debilitar el règim. Sense oblidar que Cuba serà el que vulguin els cubans. Els que viuen a l’illa o fora d’ella.