Última nit al cabaret
Pels qui estimem la música clàssica, 2016 ha estat un any luctuós. Dos dels més grans ens han deixat. Ha mort un geni del Renaixement –Leonard Cohen– i un experimentador del barroc –David Bowie–. Però ni que sigui per justícia poètica, potser per contrapesar, l’Acadèmia Sueca ens ha regalat una bella alegria. Ara que toca cantar les absoltes de la revolució que va ser el rock and roll, ara que les velles glòries es dediquen més a compondre les seves memòries que a redactar noves cançons, el Nobel de Literatura ha estat concedit a Bob Dylan, el patriarca. Ja poden protestar estetes i puretes, els apocalíptics o els proteccionistes. Situant-lo al costat de Faulkner o Steinbeck, d’Eliot o Hemingway, aquest Nobel a Dylan representa la plena canonització institucional d’una cultura que es va saber fer essencial transgredint el sistema des del cor de la indústria.
El 13 d’octubre passat una ventada de congratulació va recórrer mig món. El dia de la concessió, al mur del seu Facebook, Pau Riba, content i picants de mans, saltava d’alegria. “En Sisa treu disc i en Dylan rep el Nobel de literatura. Què més volem? Feliços com anissos!”. Durant dècades tant Pau Riba com Jaume Sisa, dylanians de lletra i esperit, van ser menystinguts pel sistema cultural català, que se’ls mirava amb una certa suficiència elitista. El món respectable era el del compromís dels cantautors. El món dels peluts que venien del Grup de Folk semblava més aviat una frivolitat sense solta ni volta. No eren ni progres ni noucentistes. El hippy Riba era simplificat com si fos d’un altre planeta, malgrat que potser cap cantant de l’època tenia un domini de l’idioma com ell. A Sisa se’l despatxava com si no fos res més que un excèntric naïf. Però passen els anys, es pot començar a fer una valoració global de les seves trajectòries, i les categories tradicionals esdevenen pols per comprendre obres que partien d’una clara voluntat d’enderrocar les parets del castell de l’establishment. L’art també és això.
Entre 1964 i 1966, més o menys, és sabut que Dylan va canviar de pell. De ser un nano desmenjat que cantava l’esperança lligada al canvi generacional, va començar, fonent-se amb la més alta literatura (ho va mostrar Enric Casasses), a burxar el seu espectre i el de la seva societat. Aquí es va fer gegant. Entre 1969 i 1975, fugint del temple resclosit de la moral oficial nostrada i acabant per abraçar la contracultura, Pau Riba va posar el seu talent poètic al servei de la ruptura amb l’ètica castradora i va acabar desxifrant el nihilisme que s’amagava rere la utopia que ell encarnava millor que ningú. A l’hora d’explicar la cultura dels setanta encara és l’hora que sigui reconeguda la transcendència de la sèrie que es va iniciar amb el primer Dioptria i tanca Electròccid àccid alquimístic xoc. Quan es va distribuir aquell disc elèctric de Riba, agermanat amb l’experimentació que Bowie i Lou Reed coïen a Berlín, Sisa vivia la seva primera plenitud.
Nits al petit Zeleste d’Argenteria. Concerts quatre dies a la setmana, cap a les 20.30, i discos produïts per Rafael Moll sota el segell d’aquell local mític i que publicava la canònica discogràfica Edigsa. El moment de Qualsevol nit pot sortir el sol i Galeta galàctica. L’hora d’una certa escenificació decadentista. Grenyes i ulleres fosques de cul de got. Corbatí, una faixa amb la senyera i l’americana d’un blau llampant. Com si fos el mestre de cerimònies d’un cabaret tronat del Paral·lel, Sisa introduïa el públic a un món de fantasia (menestralment irracional, a vegades costumista i a vegades místic) que era sobretot un món on la introspecció quietista esdevenia condició necessària per a l’alliberament de la consciència. “El somni és vida al cabaret somniat”, diu la cançó. És una atmosfera que pot reviure’s durant 8 minuts al documental La nova cançó de Francesc Bellmunt i sobretot al concert extraordinari del 75 al Zeleste, gravat amb un Revox, que aleshores va quedar inèdit i que la revista Enderrock va distribuir ja fa ben bé deu anys.
Però Sisa, madurant el seu imaginari, sense trencar-hi i sense nostàlgia, conqueriria una segona plenitud. El 2000 va tornar amb Visca la llibertat i va reconnectar amb nous intèrprets que optaven pel català per fer rock amb exigència literària. Val pels Antònia Font o per Mishima. Val per Roger Mas i Manel. Aquest segon gran Sisa, fill legítim del 68 i als seixanta-vuit anys, ha decidit clausurar el cabaret que va fundar amb el testamentari Malalts de cel. Memorable. El decadentista tronat de fa quatre dècades, temptat pel falset i procliu al surrealisme, ara s’ajusta perfectament a l’experiència del Sisa d’avui. La coincidència del tempo biogràfic amb el personatge, que el força a fer una revisió lúcida de la utopia generacional (“jo em pensava que érem molts i molts / al camí de la imaginació”), és allò que fa que aquest disc sigui el tancament modèlic, amb un autocontrol total del seu talent, d’una de les aventures creatives més originals de la música catalana contemporània.
Ja ho saps. Com sempre, només hi faltes tu.
Durant dècades Pau Riba i Jaume Sisa, dylanians de lletra i esperit, van ser menystinguts pel sistema cultural català