Vitamines sospitoses
La moda del culte al cos passa per la febre de les vitamines i els suplements nutricionals, la qual cosa ha propiciat l’auge comercial a Barcelona dels establiments que venen aquests productes. Ho explicava la secció de Viure en un reportatge que es va publicar el 15 de novembre, en què s’informava de la imminent obertura al carrer Comte d’Urgell de “la primera clínica especialitzada en la revolucionària teràpia de vitamines i micronutrients essencials via intravenosa”, en paraules d’Iván Berbis, citat en el text com el director de màrqueting d’aquest nou negoci.
Dissabte de la setmana passada, Viure va informar que els Mossos d’Esquadra havien truncat l’obertura d’aquell centre després de conèixer la seva existència pel reportatge publicat i entendre que les seves activitats vulneraven la legislació espanyola. La notícia en la qual es relatava aquesta actuació policial va cridar l’atenció del Defensor perquè estava redactada pràcticament com si s’hagués tractat d’una batuda contra un negoci clandestí.
La informació només aportava la versió dels Mossos i incloïa expressions com “un article publicat a La Vanguardia ho va destapar tot”, “els agents van irrompre al local”, “es van trobar una sèrie de substàncies injectables”, “el local havia de servir de laboratori per elaborar una espècie d’imitació dels medicaments”... En el primer paràgraf s’indicava que “l’actuació policial va culminar amb la imputació de quatre persones per un delicte contra la salut pública”. Amb tot, en el penúltim paràgraf, el cap de la unitat de consum dels Mossos apuntava: “No creiem que hi hagi una voluntat delictiva, però potser sí que hi ha un mal assessorament”, la qual cosa semblava rebaixar en bona mesura la presumpta gravetat del cas. El redactor en cap de Viure, Ramón Suñé, va assenyalar al Defensor que “el to, el vocabulari fet servir en la informació que parla de l’operació policial és matèria opinable. En qualsevol cas, i això em sembla molt més rellevant, la informació no conté cap imprecisió”. Suñé va recordar que els responsables del local van estar en contacte amb el periodista que va redactar la primera informació i van facilitar l’accés d’un fotògraf. “En cap moment no es va actuar de manera clandestina ni es va posar en qüestió la legalitat d’aquesta activitat”, va recalcar el cap de Viure, que va afegir que “és la policia la que, a partir de la publicació del reportatge, decideix intervenir, i en tot cas serà el jutge qui determinarà si els propietaris del comerç han vulnerat o no alguna normativa”. Suñé va acabar afirmant que “aquest diari es va limitar a informar els seus lectors d’un fet que va considerar noticiable”.
El Defensor afirma que l’enfocament i el llenguatge són fonamentals en el tractament informatiu d’una notícia i en aquest cas no sembla adequat tractar el tema accentuant sospites, sobretot sense indagar en els extrems que s’apuntaven a la notícia. El local en qüestió, com es veia a la foto, s’anunciava amb lletres grosses. El text deia que el centre té un metge i dues infermeres. I afegia que l’empresa és una franquícia d’una companyia canadenca que preveia expandir-se per la resta d’Espanya. Això, unit al fet que la secció havia contactat dies abans amb el director de màrqueting, bé podia haver servit per endinsar-se en els fets a la recerca d’explicacions coherents.
El periodisme no s’ha de conformar amb publicar una versió de part, encara que es tracti d’una autoritat policial. El tema, tal com es va publicar, aixecava un bon nombre d’interrogants. I les respostes a aquelles preguntes resultaven imprescindibles.
L’enfocament amb què s’aborda un tema i el llenguatge utilitzat en el text són fonamentals en el tractament informatiu d’una notícia