Antinòmies mòbils
Una antinòmia és, en essència, una contradicció, o bé entre dos preceptes legals o bé entre dos principis racionals. A la pràctica del dret, les antinòmies es dirimeixen de diverses maneres, litigis al marge, en general acceptant el principi que la llei superior regeix sobre la de rang inferior i que la més recent modifica la més antiga. Paradoxes i apories ronden també el camp semàntic de l’antinòmia, almenys en lògica filosòfica. I encara que es tracta d’evitar-les a fi de construir un model legislatiu intel·ligible i eficaç, no sempre és fàcil. L’antinòmia, com la tautologia i el fals dilema, són una arma dialèctica favorita dels polítics occidentals, que sovint ens posen els ciutadans davant preguntes d’impossible resolució, per no parlar que són evidents contradiccions. Què és si no això de “referèndum o referèndum” del president Puigdemont? No els sembla una antinòmia irresoluble, en la seva aparent simplicitat? Perquè si és o referèndum o referèndum, és obvi que no hi ha elecció possible. I sí, ja imagino que algun lector em dirà que el que no hi ha és contradicció però, si em permeten donarlos la meva opinió, quan no hi ha llibertat per triar ni refutar hi ha una contradicció en els termes, perquè l’enunciat i les seves premisses són falsos. Per no esmentar que resulta curiós que no ens deixi optar per cap altre camí aquell que, curiosament, s’arroga el dret a decidir com una de les seves principals màximes. I és que tornem a habitar un temps enrevessat i recargolat, en el qual governen els sofismes i les seves trampes. Si no fos perquè els nostres dies tenen poc de subtils, avui parlaria de moments bizantins, perquè l’escolàstica sembla regir aquesta nova mitja llengua de la política, feta d’eslògans i frases contundents.
En realitat, gairebé cada setmana apareix un nou element agitador que ve a afegir-se a un moviment que comença a tenir ja molt de circular. En aquest sentit, ara toca parlar de “mobilització permanent” i fins i tot d’omplir places i carrers d’aquí al referèndum autoconvocant. Ho deixo per a plomes més il·lustrades que la meva, però em temo que el desenvolupament argumental d’aquella mobilització sense pausa ens porta a una quimera de la física: el moviment perpetu, el perpetuum mobile que en música exemplifica eloqüentment El vol del borinot ,de Rimski-Kórsakov.
En física, de manera semblant però prou diferent, parlaríem d’una màquina hipotètica que, després d’un impuls inicial, continuaria funcionant indefinidament sense necessitat d’aportacions externes d’energia. Una quimera, que ha donat lloc a bonics exercicis teòrics com el del dimoni de Maxwell (que només per la metàfora i el seu molt literari enunciat mereixeria dedicar-li unes línies). Però la màquina s’agita i mou i acaba per aturarse, perquè, per expressar-ho també de manera molt succinta, el seu moviment sempre acaba esgotant-se, perquè sempre hi ha consum d’energia o generació de calor. Així que cal alimentar la màquina, encara que sigui molt lleument, perquè no s’aturi. Ja veuen que la comparació, per poc que t’hi esforcis, s’arma sola.
Johannes Agricola, el magister islebius (va néixer a Eisleben), va ser un protestant radical, amic i company de Martí Luter, encara que va acabar primer discutint filosòficament i després barallant-se personalment amb ell. Per, al final dels seus dies, pactar amb els catòlics. Però això seria, una vegada més, una altra història. Si avui el trec a col·lació és perquè Johannes Agricola es va significar com el màxim representant d’un moviment cristià herètic del segle XVI, l’antinomisme, que venia a creure que, per molt que un pequi, ja que la gràcia pot sempre salvarnos, gairebé cal perseverar en el pecat perquè la gràcia abundi. Agricola va començar a divulgar les seves teories des de Wittenberg, per la qual cosa als antinomistes també se’ls coneix com a reformadors de Wittenberg, la ciutat on Johannes Agricola va tenir les seves disputes i controvèrsies amb Luter, per més tard escapar-se a Berlín i retractar-se de la seva heretgia. La gràcia de Déu com una espècie de llicència per pecar sense aturador ja havia estat explorada en segles anteriors, però Agricola va convertir el pecat en gairebé un camí per assolir la gràcia. Una mica com alguns dels nostres líders, que desobeint la llei i negant la democràcia espanyola ens asseguren la plenitud de la independència, sempre virginal, perfecta, pura i de qualitat democràtica inqüestionable i molt superior. Per això es pot ser, alhora, revolucionari i víctima i rebutjar les imposicions de la llei i els jutges. Al cap i a la fi, la democràcia espanyola o bé no existeix o és una excrescència del franquisme i de la dictadura. Mentre que els purs de cor, per més que pequin, viuen en estat de gràcia permanent, a la manera de la premissa paulina que “on va abundar el pecat, va sobreabundar la gràcia” (Romans 5:20). Germans, podem continuar pecant contra les lleis i la lògica, perquè el nostre propòsit i meta són de tal noblesa i qualitat democràtica que tot ens serà perdonat i tot ens està permès. Amén.
Podem seguir pecant contra les lleis perquè la nostra meta és de tal qualitat democràtica que tot ens serà perdonat