Ho sento per no sentir-ho
El director Fernando Trueba s’ha excusat per unes declaracions que va fer en recollir el premi Nacional de Cinematografia, el 2015, en què deia que no s’havia sentit espanyol ni cinc minuts. Des que es va estrenar La reina de España ha rebut crítiques, insults i amenaces de boicot, i els mitjans enfoquen les entrevistes a partir d’aquí. Que el fet d’identificar-se o no amb una manera determinada de ser o amb un lloc determinat provoqui polèmica en plena globalització, hauria de ser estrany. Preocupa que no ho sigui.
No puc empegueir-me de ser espanyola perquè, com Trueba, no me sent espanyola. Tampoc puc enorgullir-me de ser catalana perquè no me sent catalana. Has de sentir-te alguna cosa, insisteixen alguns. No és com si et demanen qui prefereixes, si el pare o la mare. És com enamorar-se. Hi ha persones que no s’enamoren. Ho han llegit a les novel·les, ho veuen a les pel·lícules, els passa als seus coneguts. Hi ha tot un màrqueting de l’amor. De vegades tenen enveja, detecten aquest sentiment en els altres, però són incapaços d’experimentar-lo en si mateixos. Poden analitzar-lo i entendre’l. Potser les paraules més belles foren escrites per persones que no es van enamorar mai, que només desitjaven fer-ho, privades com estaven d’assolir aquesta emoció, amb la sospita de perdre’s alguna cosa. I són pitjors aquestes persones, o només incompreses per no gaudir del mateix que els altres?
Alguns es contagien, d’altres no. Alguns s’hi resisteixen. No és el meu cas. Vaig néixer a Mallorca, fa mitja vida que sóc a Barcelona, necessit anar a Portocolom cada estiu. Tenc tres llengües maternes, i l’únic pel que em sent belga és perquè litres de cervesa em corren per les venes. La meva pàtria són la família, els arbres, els llibres que llegesc i els meus amics. La majoria són independentistes, però en cas de referèndum, segurament votaria en blanc. No deixam d’estimar-nos per això. Per la roba que duc i la música que escolt, hauria de sentir-me mainstream. Tenc un MacBook i un iPad i un Samsung S6. Sóc hipòcrita per no sentir-me capitalista? Només me sent dona si em discriminen, la qual cosa no treu que defensi la igualtat de drets.
No me sent caucàsica, potser sí europea, encara que ningú més no se senti així. No me sent superior ni inferior als que no són com jo. Ni tan sols me sent jo mateixa, sinó una turista en el meu ego. No sent els colors de cap equip, però no em perdria un BarçaMadrid, i me n’alegro amb les victòries de la Penya, el Nàstic i el Llagostera; he plorat amb el Girona. No me sent una quarentona, sinó una adolescent pijapunk. Això em converteix en una psicòpata sense sentiments? En una heretge? Que no sigui dels teus no em fa dels seus, perquè no pertanyo a ningú. I si algú s’ofèn perquè no em sento com se suposa que hauria de sentir-me, diré que ho sento. Però en realitat no entendré res.
Que no sigui dels teus no em fa dels seus, perquè no pertanyo a ningú