Artur Mas i Gavarró El nostre sobiranisme no és populista
Aquest any 2016 entra ja en la seva fase crepuscular i haurà deixat com a herència la irrupció i la victòria de moviments populistes en dues de les democràcies més avançades i madures del món: la britànica i la nord-americana. Contra les previsions de gairebé totes les enquestes i les posicions de gairebé tots els estaments de poder, els britànics van votar a favor del Brexit i els nord-americans a favor de Donald Trump. En els dos casos el corrent del populisme ha triomfat. Els britànics, de fet els anglesos, van decidir marxar d’una Unió Europea en la qual hi tenien més avantatges que no pas inconvenients. Escocesos i nordirlandesos van votar per quedar-se, però la majoria demogràfica dels anglesos va preferir el Brexit. Molts líders que van defensar el Brexit no hi creien del tot, ni tenien cap pla per aplicar-lo, com ara s’està demostrant. Van actuar amb populisme, anaven a cegues, i tanmateix van guanyar.
Els nord-americans, per la seva banda, van elegir per dirigir la primera potència econòmica i militar del món un home sense bagatge ni experiència polítiques; un parvenu. Trump va guanyar contra totes les enquestes, contra els líders republicans que el van anar abandonant per no quedar atrapats en la teranyina de les seves sortides de to, contra gairebé tots els mitjans de comunicació, contra Wall Street i bona part de l’establishment, i fins i tot contra el glamur de les estrelles de Hollywood. Un candidat aparentment poc popular, que va trencar tots els pronòstics i que va menystenir els centres de poder i d’influència tradicionals, serà el 20 de gener el 45è president dels Estats Units.
En els propers dies i mesos diferents països europeus encaren reptes majors. Avui dia 4 els italians decideixen en referèndum si donen llum verda a les reformes polèmiques i valentes, també centralitzadores, del primer ministre Renzi o si li treuen targeta vermella i l’envien al vestidor de la política italiana. I els austríacs, situats al cor d’Europa, amb poc atur i un generós Estat del benestar, decideixen si el nou president del país és el candidat ultradretà i antieuropeista Norbert Hofer.
Per Sant Jordi de l’any vinent, els francesos trien president de la República, amb la populista Marine Le Pen amb opcions d’arribar al final de la cursa.
La França dels valors republicans, de la llibertat, la igualtat i la fraternitat ens regalarà la imatge d’una populista, la Trump europea, disputant la presidència del país veí.
I a la tardor, el primer país de la UE en demografia i economia, haurà de decidir si renova la confiança en una cancellera no populista, sòlida i solidària, el partit de la qual ha anat perdent però en els darrers mesos governs i quotes de poder en els estats federats.
A què es deuen aquests moviments tectònics de societats benestants? Per què l’aire del populisme penetra en el cos social de països que es poden comptar entre els millors del món? La resposta cal trobar-la en l’empobriment de les classes mitjanes, i en la seva manca de bones expectatives de futur. Pateixen el present i temen el futur. No estem parlant de persones pobres sinó de persones empobrides, que no és exactament el mateix. Persones que han perdut poder adquisitiu, per a les quals l’ascensor social baixa enlloc de pujar. Persones que quan miren davant seu veuen boires enlloc d’horitzons clars. Aquesta mateixa setmana, en una trobada amb joves professionals catalans, a Madrid, una jove parlava del concepte de la lumpen-burgesia, per explicar el que està succeint.
L’auge i la irradiació dels moviments populistes s’alimenten del que el Diccionari Oxford defineix recentment com a post-truth; és a dir, la postveritat, el més enllà de la veritat. Aquest terme explica que no importa gaire si una cosa és certa o no, que l’autenticitat és secundària, que el que realment importa és transmetre missatges que convencin les persones, apel·lant a les emocions, independentment de si els missatges són veritables o falsos. Amb aquests tipus de nutrients, el populisme no busca solucions, sinó simplement ocupar parcel·les de poder. Quan la població se n’adona, normalment ja és tard: el populisme fa perdre temps i costa diners. L’exemple europeu més evident d’aquests anys és Grècia, amb una esquerra radical al Govern, fins fa poc admirada per Podem i el colauisme, que està fent exactament el contrari del que es va comprometre a fer davant del poble grec, amb un enorme desgast de la seva credibilitat. Els populistes de Syriza, lluny d’aixecar Grècia, l’han enfonsada encara més.
En aquest context de capgirament de molts sistemes que semblaven estables, segurs i fiables, l’any vinent Catalunya enfila la fase decisiva del procés sobiranista. Alguns analistes i molts adversaris titllen el moviment sobiranista de populista. A parer meu, s’equivoquen. Si el sobiranisme català fos populista, ara mateix defensaria anar contra la UE, no acceptar refugiats o reduir els corrents de solidaritat; és a dir, faria com els defensors del Brexit. O bé donaria a entendre que un país petit pot deixar de complir les normes europees
El cos central del sobiranisme fuig del populisme: busca crear un Estat per posar fi a la dependència de l’Estat espanyol
de control del dèficit, deixar de pagar el deute i amenaçar de sortir de l’euro; és a dir, faria com la Syriza grega.
Dons bé, el gruix del sobiranisme català defensa exactament el contrari: és europeista, ofereix acollir refugiats, vol mantenir corrents de solidaritat –també amb Espanya–, s’esforça per complir les normes europees malgrat l’arbitrarietat del Govern espanyol, vol pagar els deutes i sap que la nostra moneda és l’euro.
Si per populisme entenem predicar solucions aparentment fàcils per a problemes realment complexos, en alguns indrets de Catalunya, i a Barcelona, hi ha populisme fins i tot en poder institucional. Tanmateix, el cos central del sobiranisme, fuig del populisme: busca una solució difícil, crear un Estat català per fer front a un problema complex com és posar fi a la creixent dependència de l’Estat espanyol. Un statu quo que ens juga a la contra i que no ens permet disposar de les eines necessàries per construir un país de primera.