Dignitat

Una altra de les nostres grans paraules. I potser una de les que més podrien enfrontar el cristianisme amb la cultura moderna: doncs, encara que coincideixen tots dos en què l’ésser humà té una dignitat absoluta, poden diferir en el sentit d’aquella dignitat.

Fa pocs anys va aparèixer una organització proeutanàsia titulada “dret a morir dignament”. És innegable que s’ha d’evitar tota obstinació terapèutica que causi al malalt patiments inútils, que la medicina de vegades no allarga la vida sinó que retarda la mort. Arriben moments en què ja no s’ha de lluitar contra la mort sinó contra el dolor encara que, almenys a mi, m’agradaria morir lliurant la meva vida d’una manera activa. Però no parlarem d’eutanàsia.

Jesús de Natzaret va morir de la manera més “indigna” que es coneixia llavors. Un cristià veu en aquella mort l’acte més suprem de dignitat: aquesta és, per exemple, una de les tesis del quart evangeli. A nivells més senzills he comprovat de vegades la tendresa i delicadesa amb què algunes cuidadores atenen malalts i ancians d’aquests que preferiríem no veure mai. Un dia, veient-les, se’m va ocórrer pensar estremit: “Estan fent poesia amb el disbarat” i donant una nova dignitat al malalt! Però tampoc no és moment de temes sanitaris, sinó de buscar el contingut de la dignitat humana.

De petits ens ensenyaven que determinades vulgaritats, com en vestit i habitatge, poden ser tolerables en els qui no són ningú, però són “indignes” de gent cultivada i de classes altes; de fet, la tendència anticorbata ha brollat moltes vegades com a protesta contra aquesta manera de pensar.

Les dones de debò tenen corbes, es va titular una pel·lícula que polemitzava contra aquella presumpció que la persona més ben vestida, més esvelta i més ben maquillada té més dignitat que la que s’embruta o es deforma o s’espatlla les mans rentant i cuidant. La pel·lícula mostrava que la dignitat és fonament d’un respecte que els altres em deuen, però no necessàriament títol d’un dret a millor aparença material i més comoditat.

Des d’una òptica cristiana, l’horitzó i fonament últim de la dignitat està en això que anomenem Déu. Es cregui o no es cregui en Déu, si algun contingut donaríem tots a aquesta paraula és el de la màxima Dignitat concebible. La blasfèmia, ens deien de petits, és una ofensa a “la dignitat de Déu”, per això és tan greu. I en aquells dies de dictadura en què no hi havia llei de reforma laboral, llegíem en avisos públics: “La blasfèmia es castiga amb l’acomiadament”...

Però, cristianament parlant, a Déu li dolia més aquell acomiadament que la presumpta blasfèmia: ja que la majoria d’aquell tipus de blasfèmies no li arriben a Déu, o li entren per una orella i li surten per l’altra.

Deixem estar també el que hi hagués d’estupidesa o de falsa educació en aquells contextos de la meva infantesa. L’important és contraposar aquella mentalitat descrita amb la forma com els cristians creiem que Déu es va revelar en Jesucrist: no exhibint la seva dignitat, sinó despullant-se’n per amor a nosaltres. I creiem a més que aquí es va posar en joc la dignitat més gran de Déu: no la dignitat del poder sinó la de l’Amor.

La dignitat, una de les paraules més ambicioses del nostre llenguatge, és sobretot una qualitat espiritual

Però sempre que pugem fins a Déu en el nostre llenguatge, és per baixar després a l’ésser humà. També per nosaltres hi cap més dignitat en l’amor i el servei, que en el poder i la distància. El governant o el monarca no seran més dignes perquè portin corones o capes imperials, o canviïn de vestit cada dia, sinó per tacar-se la pell en servei dels seus. Un Papa no serà més digne per viure en un palau de 600 metres quadrats ni per vestir-se a la millor sastreria de Roma, sinó per lliurar-se més totalment a les víctimes d’aquest món dolençós i injust. I un capellà tampoc no anirà més d’acord amb la seva dignitat si es vesteix en Armani (em consta d’algun que apel·la a la seva “dignitat sacerdotal”) sinó més aviat quan no tingui objecció a “fer olor d’ovella”. Tampoc no donem a Déu un culte més digne celebrant l’eucaristia amb vasos d’or i perles, sinó fent-ho amb un cor net, desprès i disposat a compartir.

En resum: la dignitat, una de les paraules més ambicioses del nostre llenguatge és, sobretot, un valor o una qualitat espiritual, no merament material. De vegades, en situacions d’igualtat gairebé perfecta, serà molt lògic que l’espiritual s’expressi i es visibilitzi en una cosa material. Però repeteixo: en situacions de justa igualtat material. Quan aquesta no es doni (com passa al nostre món), més coherent amb la dignitat seran la simple pulcritud i la proximitat que la distància, l’ostentació i la distinció. Aquestes últimes, en aquests casos, tindran més d’hipocresia que de dignitat.

Si això és així, hem de témer que algunes apel·lacions a la nostra dignitat només siguin excuses camuflades per a més comoditat material. I pensar que, per exemple, Amnistia Internacional o Metges sense Fronteres responen millor a la dignitat humana que moltes de les nostres còmodes sumptuositats.