El pacte de Sevilla
El 24 de novembre passat Miquel Iceta es va desplaçar a Sevilla per parlamentar amb Susana Díaz. El català va baixar a la capital sevillana incorporant a la interlocució el gest de desplaçar-se eludint reclamar un terreny simbòlicament neutral. El líder del PSC reconeixia així que la presidenta de la Junta d’Andalusia és una interlocutora imprescindible en el PSOE i diluïa la imatge del seu partit al servei de l’estratègia de Pedro Sánchez. Segons totes les fonts, la conversa entre els dos dirigents va anar bé en el terreny personal, sincera en l’anàlisi del que havia passat –la dissidència del PSC al Congrés sense fer cas al mandat del Comitè Federal del PSOE sobre l’abstenció del grup parlamentari en la investidura de Rajoy– i molt clara en el compromís que va assumir Iceta: els socialistes catalans no seran bel·ligerants en l’elecció del seu màxim líder quan la gestora del PSOE determini la data del Congrés extraordinari del partit i si hi haurà o no primàries. Entre els socialistes es parla ja del pacte de Sevilla segons el qual el PSC es desvincula de l’anterior secretari general i, per intentar salvar la seva presència orgànica en el PSOE, es declara neutral en el pròxim procés congressual.
La conversa entre Iceta i Díaz no va fer incursions de fons sobre la manera de resoldre la diferència de criteri actual entre el PSC i el PSOE sobre la presència d’aquell en els òrgans de govern d’aquest. El propòsit majoritari entre els socialistes espanyols és que cal incrementar la germandat política amb el PSC però revisar –sí o sí– l’acord del 1978 que va unificar el socialisme a Catalunya sota les actuals sigles del PSC, atorgant-li personalitat jurídica pròpia, estructura orgànica igualment singular i participació en l’Executiva del PSOE i en el seu Comitè Federal, establint-se una asimetria que ha acabat per provocar la crisi actual. Els representants del PSC es van equivocar el 23 d’octubre passat en participar en la votació del Comitè Federal del PSOE i no respectar després el seu resultat. La convocatòria del Consell Nacional per Iceta per ratificar el no dels seus set diputats a Rajoy s’ha entès com un desafiament excessiu al màxim òrgan del PSOE entre congressos i és terminant la decisió que no es repeteixi una situació similar. Abans de la convocatòria del congrés, el PSOE plantejarà un nou acord amb el PSC perquè, intensificant la relació política, els socialistes catalans, en coherència amb la seva naturalesa de partit diferent, no participin en els òrgans de govern del PSOE. El pacte de Sevilla –la neutralitat del PSC garantida per Iceta a Díaz– és vàlid per restaurar la confiança, però no impedirà que hi hagi ruptura orgànica.
L’estratègia del PSOE respecte del PSC es correspon amb la visió majoritària en el socialisme espanyol sobre la qüestió catalana. La federalització de l’Estat –prevista en la Declaració de Granada– no avala els criteris nacionals per a Catalunya que defensa Iceta, tampoc el concepte de “nació de nacions”, ni tan sols la incorporació a la Constitució de declaracions identitàries. Els socialistes estan més a prop del PP i de Ciutadans en les fórmules d’abordatge per aturar l’independentisme català que del PSC. Una apreciació que podria desmentir-se per raons estètiques, però que el temps s’encarregarà de fer bona. En el PSOE no hi ha intenció –com no n’hi ha en el PP– d’anar ara cap a una reforma constitucional (encara que es digui el contrari per marcar perfil) i, especialment, si és agreujada. Tampoc encara que no ho fos perquè n’hi hauria prou que 35 diputats reclamessin la seva ratificació perquè calgués celebrar una consulta vinculant (167 de la CE). És segur que Podem la demanaria.
La fragmentació parlamentària, d’una banda, i la inestabilitat general –també europea, que avui podria registrar un episodi més a Itàlia– de l’altra, dissuadeix de grans moviments reformadors, més encara quan l’independentisme a Catalunya continua perseverant en els seus propòsit, pujant, fins i tot, l’envergadura de l’aposta. Els socialistes i Ciutadans estan respectant el plantejament negociador del Govern central perquè, ara com ara, no té alternativa. Si no prospera, el Govern central sempre podrà dir que ho ha intentat, que els independentistes s’han excedit i volen un final dramàtic per victimitzar-se i que serà la societat catalana la que en unes eleccions mostri si vol una passada per l’esquerra (ERC, els comuns i la CUP) o fer reviure el catalèptic catalanisme que Mas va arruïnar el 2012, si bé en una versió renovada i creïble que s’està intentant (ho fa Fernández Teixidó) sense que trobi ni suports ni comprensió en una societat catalana ja sense estabilitzadors automàtics.
El PSOE està ara més a prop del PP i Ciutadans en la qüestió catalana que del PSC