El plaer d’avorrir-se
Fa un parell d’anys una empresa americana va dissenyar un avió sense finestres. Un avió de passatgers, s’entén. Imaginin-se un vol de llarga distància a bord d’aquest aparell, i vostès allà dins. La companyia que el va idear semblava que ho tenia tot pensat. Per evitar al client la sensació de claustrofòbia, substituiria les finestres per pantalles de vídeo on s’hi anirien projectant sense parar el que captessin unes càmeres situades a l’exterior.
D’aquest projecte mai més no se’n va saber res . Ara arriba Napflix, que ve a ser com l’avió sense finestres tot i que en versió sofà, d’estar per casa en xandall i sabatilles. L’objectiu?: l’ensopiment. Pots anar enlloc i tornar d’enlloc. Veure allò que no veus. Ser allà on no ets. Tot és un miratge, un engany als sentits (i al sentit comú), una cosa de bojos. Si no fos perquè sona fins i tot divertit i segur que riurem junts amb els braços a les espatlles quan ho comentem, diria que aquesta humorada resulta del tot patètica.
Fa uns anys, hauria estat impensable la possibilitat d’un canal de televisió que només emetés el mateix documental durant hores, en bucle, perquè l’espectador s’avorrís fins a caure adormit. Però ara que la gent es passa la vida davant de les pantalles i que prefereix contemplar qualsevol –la de l’ordinador, la del mòbil, la de la tauleta– abans que mirar qui té davant, pot ser que hi hagi individus que agraeixin l’efecte narcotitzant d’asseure’s davant el televisor i observar la imatge fixa d’un pollastre rostint-se en una broqueta que gira i gira, una finestra un dia de pluja o uns peixos de colors en un aquari.
Tot aquest absurd té una explicació. En aquests temps d’acceleració, ens hem condemnat a optimitzar les 24 hores del dia, els set dies
La gran paradoxa del nostre temps és que, per apartar la mirada d’una pantalla, necessitem fixar-la en una altra
de la setmana. No hi pot haver ni un sol minut sense activitat, ja sigui per a assumptes importants o d’allò més banals. Sincerament, no em sembla un avenç en la civilització aquest ús intensiu del temps, sobretot perquè revela una gran paradoxa que no ens sortirà de franc: perquè apartem la mirada d’una pantalla, necessitem fixar-la en una altra. Alguna cosa o algú ens ha d’obligar a avorrir-nos perquè ja hem perdut el sa costum de fer-ho sense assistència. La humanitat camina sobre oli. Mou les cames, però no avança.
La bona notícia és que molts s’han adonat dels avantatges d’avorrir-se, que l’avorriment és un dels pocs plaers que ens queden (i el sexe, és clar). La mala notícia és que només sabem consumir-lo si ens l’empaqueten comercialment com un entreteniment. Ni tan sols l’avorriment és un fet natural, sinó una bomba de rellotgeria que fa tic-tac.
Aviat res no serà més provocatiu que pararse a pensar, estar reflexivament en silenci, que l’individu es quedi tot sol amb si mateix. Que revolucionari que pot arribar a ser això. Senzillament, deixar que el temps maduri, sense pantalles, sense més ni més.