El meu Teatre Lliure
Divendres (2 de desembre) es van celebrar els 40 anys del Teatre Lliure. En realitat, la primera representació del Lliure, de la cooperativa del Teatre Lliure de Gràcia, va tenir lloc la nit del primer de desembre del 1976: Camí de nit, 1854, un espectacle sobre Josep Barceló i el bienni progressista (1854-1856) amb text i direcció de Lluís Pasqual. Jo hi era. Des d’aquella nit, el Lliure es va convertir en el meu teatre. Abans havia conegut altres teatres, començant pel Romea de la meva infantesa i adolescència, la botiga del meu pare, i després d’aquella nit encara en coneixeria molts, moltíssims més, però si he de parlar del meu teatre, aquest teatre no pot ser cap altre que el Lliure. Era un teatre que naixia com a teatre d’art, estable i amb vocació de teatre públic, un teatre privat –primer una cooperativa i després una fundació– amb vocació de teatre públic, una cosa que molts no entenien, obstinats a confondre teatre públic, al servei del públic, i teatre oficial.
L’equip fundador del Lliure estava format per tres directors, quatre actrius, set actors i quatre tècnics. D’aquests, només coneixia Carlota Soldevila, la filla de Carles Soldevila, una de les fundadores de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i d’Els Joglars, i Fabià Puigserver, amb el qual havia coincidit a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Amb en Fabià havíem parlat molt des que va deixar l’Adrià Gual, perquè Ricard Salvat es negava a crear una companyia i un teatre. Jo sempre vaig veure el Lliure com la resposta, no m’atreviria a dir la revenja, de Fabià a Salvat.
Quan es va crear el Lliure jo exercia de crític teatral. No era un crític objectiu i independent; era, sí, un crític a qui li agradava el teatre –no entenc la crítica de cap altra manera– però partidari d’un determinat teatre. Des d’un principi em vaig identificar amb el Lliure, amb la seva manera d’entendre i mostrar el teatre. Hi va haver coses que no em van agradar: el seu poc interès pels autors catalans, sobretot pels joves –hi va haver una època en què els meus amics Terenci Moix i Papitu Benet, tot i sabent que el Lliure era el nostre teatre, en deien penjaments–, i la seva obstinació a representar Fulgor y muerte de Joaquín Murieta en català, podent representar-la en castellà (el castellà de Neruda sempre em va semblar més convincent que el català de Martí i Pol, el traductor). Però les coses que m’agradaven superaven, amb escreix, les que no m’agradaven.
Des d’un principi em vaig implicar, com a crític i espectador, amb el Lliure, i vaig viure les seves crisis, que n’hi va haver, econòmiques i de tot tipus. El 1978, quan vaig ser –durant onze mesos– delegat de Cultura de l’Ajuntament, vaig rebre la visita d’en Fabià i de Lluís Pasqual per demanar-me una quantitat de diners. “Sense aquests diners ens veurem obligats a tancar el Lliure”, em van dir. Els hi vaig donar (després de consultar-ho amb el meu alcalde, Socías Humbert). Després vaig viure un altre tipus de crisis, polítiques, com les que van enfrontar els socialistes amb Pep Montanyès, director del Lliure i socialista com ells que, com va escriure la seva dona, la seva vídua, María Martínez, a Ferran Mascarell “en Pep s’hi ha deixat el cor”. Lopakhin Mascarell, com l’anomenava jo –i altres vegades, doctor Mascarello–, ha estat un dels grans enemics del Lliure, com es va posar de manifest l’any 2000 en la baralla que va mantenir, i va guanyar, amb els directors Lluís Pasqual i Guillem-Jordi Graells. També vaig viure algunes crisis internes, com quan Anna Lizaran, una de les actrius i de les dones que més he estimat en la meva vida, va marxar a Madrid a fer-se un nom (afortunadament va tornar).
El Lliure m’ha donat més del que jo li he donat i li podia donar. Alguns dels millors espectacles que he vist en la meva vida els he vist allà: Leonci i Lena, La bella Helena, Operació Ubú, Al vostre gust, Un dels últims vespres de Carnaval, Les noces de Fígaro..., tots al Lliure de Gràcia. Quan va deixar de ser una cooperativa per convertir-se en una fundació, en Fabià em va fer l’honor d’elegir-me com a patró després de pagar 100.000 pessetes: em vaig vendre una aquarel·la que el pintor Sunyer m’havia regalat, quan era nen, al Port de la Selva, i de les 200.000 pessetes que em van donar els Maragall, en vaig lliurar 100.000 –el meu sou mensual com a redactor d’El País– a major glòria d’en Fabià i del Lliure, i la resta me la vaig gastar en un esmorzar-dinar-berenar-sopar amb uns amics en una calanca marsellesa). Vaig ser patró de la fundació –com vaig ser membre (carnet número 5) de l’Associació d’Espectadors del Teatre Lliure– fins que, sent director Àlex Rigola, em vaig adonar que ser patró es limitava a fer de figurant quan
Tot va començar l’1 de desembre del 1976 a la república de Gràcia, a la vella seu de la cooperativa La Lleialtat
hauria d’estar dinant a casa meva.
El Lliure de Gràcia va ser la meva segona casa, i quan es va inaugurar el Lliure de Montjuïc, gràcies en gran part a Pep Montanyès i al ministre de Foment Josep Borrell (que va posar-hi els diners), em vaig dir que, tot i que el Lliure no era cap teatre oficial, no deixava de ser aquell teatre municipal amb què el meu pare somiava i que havia demanat, en repetides ocasions i en aquestes mateixes pàgines, a l’alcalde Porcioles, i que Barcelona vergonyosament encara no té. La nit en què vam inaugurar el Lliure de Montjuïc, li vaig dir a Pep Montanyès: “Pep, el Lliure és el nostre Piccolo, el nostre Odéon, el nostre Dramaten, el nostre National Theatre... Gràcies al Lliure, Barcelona apareix, per fi, com una estrella, una estrella fixa, dins del firmament del teatre europeu i mundial”. I tot això va començar l’1 de desembre del 1976 a la república de Gràcia, al carrer de Montseny, a la vella seu (1892) de la cooperativa obrera La Lleialtat, d’obrers de la construcció. Per molts anys!