“Rodar ‘Westworld’ ha estat un gran experiment”
Evan Rachel Wood, actriu protagonista de la nova sèrie estrella de l’HBO
La llarga relació amb Marilyn Manson, el matrimoni amb l’actor britànic Jamie Bell, la confessió que és bisexual i la recent admissió que ha estat violada dues vegades han generat, de fet, més titulars que les nominacions al Globus d’Or que va obtenir pels papers que va fer a
Thirteen i Mildred Pierce, per la qual també va ser candidata a l’Emmy. Però tot canviarà probablement per a Evan Rachel Wood a partir del seu paper a la sèrie Westworld, la gran aposta de l’HBO per a aquesta temporada. Aquesta actriu de 29 anys que es va criar en un teatre interpreta la Dolores, una dolça androide que acostuma a viure experiències traumàtiques en mans dels visitants del parc de diversions anomenat Westworld, fins que comença a qüestionar-se la seva pròpia existència.
Estava familiaritzada amb la pel·lícula del 1973?
N’havia sentit a parlar, però no l’havia vist mai, i quan em van contractar per a la nostra versió vaig decidir no veure-la. Només em vaig atrevir a veure-la quan vam acabar de rodar la primera temporada, i confesso que vaig riure bastant. Quan els creadors de la sèrie Jonathan Nolan i Lisa Joy em van parlar de la idea, em vaig quedar molt impactada per tot el que podia arribar a passar en una història com aquesta. Al film, la base és que els humans estan terroritzats per aquests robots que funcionen malament, però la nostra sèrie fa més atenció als hostes, com preferim anomenar-los, en lloc de robots, i mostrar com són les seves vides quotidianes, perquè ells es pensen que viuen realment en un poble pintoresc del Llunyà Oest i que tot el que els passa és real. Em va semblar un pas endavant molt original respecte de la pel·lícula.
Va ser molt complex saber com havia d’interpretar una androide que sembla humana?
Va ser una de les coses més divertides de viure aquest projecte des del principi, perquè va ser una experiència col·laborativa en què tots vam participar en la invenció d’aquest món. En el meu cas, vaig haver de decidir de quina manera es mourien, com processaven el que els passava i quins eren els canvis energètics que els separaven dels personatges humans. Vam buscar un equilibri que marqués fins on podíem anar i vam decidir que el que havia de commocionar l’espectador eren les petites coses que fan els androides, les subtileses en els moviments, la manera de parpellejar o certs gestos que els delaten i que serveixen per recordar a l’audiència que no són humans, tot i que alhora espanten perquè se’ns assemblen massa. En aquest punt és on es tornen esgarrifosos, perquè són impredictibles. Crec que la gent s’ha entusiasmat tant amb la sèrie perquè se sent molt còmoda amb aquests personatges que fan veure que són molt humans fins que deixen de ser-ho. Trobar aquests petits moments per desestabilitzar l’audiència va ser molt interessant. Ens vam fer tota mena de preguntes sobre si suen, com pensen o si parpellegen quan el sol és massa fort. A més a més, vaig investigar sobre la intel·ligència artificial, i vaig esbrinar en què s’està treballant en aquest moment i que estem molt a prop d’aconseguir alguna realitat similar a la que veiem a Westworld. Hi ha moltes tecnologies que explorem a la sèrie que s’allunyen gaire de la realitat.
Què creu que busquen els personatges humans que paguen una fortuna per visitar el parc? És una bona pregunta, i això et porta a preguntar-te què faríem nosaltres si poguéssim explorar una realitat virtual tan immersiva en què no hi hagués conseqüències. Que poguéssim robar un banc o cosir algú a cops sense que ningú en sortís ferit i sense que ens castiguessin. La pregunta que ens faríem tots és: si no fa falta fer bondat, per què n’hem de fer? Crec que el que explorem a
“La sèrie fa un pas endavant mostrant les vides quotidianes dels androides”
la sèrie és per què ens atreu tant el que està prohibit, què fa que ens sembli més divertit interpretar el paper de malvats que el paper d’herois i què fa que certes coses qüestionables ens semblin entretingudes.
En els primers episodis el seu personatge i el de James Marsden es troben tres cops com si no es coneguessin. Com va ser filmar totes aquestes escenes perquè fossin iguals i diferents alhora?
Molt interessant. Gravar Westworld ha estat un gran experiment. Participar en la sèrie com a actriu ha estat apassionant, perquè quan
ens toca tornar a gravar una escena que ja hem fet abans podem jugar amb variacions subtils, i això ens ajuda a viure cada episodi de la mateixa manera en què l’experimenta l’audiència, perquè mentre gravàvem no sabíem quin era l’arc que tindrien els nostres personatges ni on ens portaria la història o el que passaria. Ho vam anar descobrint episodi a episodi. A banda d’aquestes petites variacions amb diàlegs similars, fent el mateix una vegada i una altra, hi havia moments en què ens demanaven que féssim coses estranyes sense donar-nos explicacions. Com que teníem una gran fe en els guionistes i els directors, no ens hi vam negar mai. Insisteixo que va ser un gran experiment com a actriu.
És com el seu personatge, vostè? Cada dia es desperta amb un somriure?
No sempre. El món pot ser esgarrifós, i aquesta és una noció que té la majoria de la gent que ha viscut prou. He passat per etapes molt pessimistes a la vida, però ara tinc una mirada optimista. Encara estic enrabiada per certes coses, però utilitzo aquesta ràbia com a motivació i inspiració per tirar endavant. Una de les coses que em permeten tenir una mirada optimista respecte a la meva professió és que explicar històries serveix perquè les persones puguin tenir una mentalitat més oberta i puguin connectar amb els altres.
De vegades ha dubtat de vostè mateixa, com li passa a la Dolores? Sí, esclar. He tingut moments en què no he estat gaire segura de mi mateixa, però no més que la típica adolescent. En aquesta indústria, en què has de conviure amb el rebuig i les desil·lusions, ho has de racionalitzar tot molt ràpidament i no prendre-t’ho com una cosa personal. Aquesta situació també et motiva per tirar endavant. També em vaig adonar que els pensaments negatius i els comportaments erronis m’estaven tirant enrere i que no eren saludables. És curiós que ens costi més creure en les coses positives de nosaltres mateixos que en les negatives. Un dia em vaig despertar i em vaig preguntar per què no podia sentirme segura de mi mateixa sense pensar que era una egoista. Hi ha una gran diferència entre estar segur d’un mateix i ser egòlatra. També està bé acceptar que tens virtuts.
LA REFLEXIÓ
“La sèrie aconsegueix que ens preguntem per què sembla més divertit ser malvats que herois”