El pianista contra Fischer
Als anys trenta, Mark Taimànov era un nen de Leningrad amb molt talent a qui els professors semblava que li havien traçat el camí cap al futur: la música i, pel camí, el cinema. Estudiava piano a Sant Petersburg quan als deu anys el van seleccionat com a actor per a un film infantil. El nen es va convertir en protagonista de Concert de Beethoven (1937). El film va guanyar un premi a París i es va arribar a estrenar fins i tot a Broadway. Així que Taimànov, que va haver d’aprendre a tocar el violí expressament per a la pel·lícula, va esdevenir una petita estrella.
Però de sobte el seu camí va fer un gir que el va portar als escacs. Aleshores es va inaugurar el Palau dels Joves Pioners de Leningrad, on els nens amb més talent podien fer matèries optatives, esportives o culturals, després de l’escola. Quan el director li va preguntar què volia fer, “una veu dins em va dir: escacs”, recordava Taimànov. Un dels seus primers professors va ser la gran llegenda dels escacs soviètics Mikhaïl Botvínnik, que el 1948 es convertiria en campió del món.
Taimànov va compaginar dues carreres professionals. Com a pianista va formar amb la seva primera dona, Liubov Bruk, un dels millors duos. Com a escaquista, va obtenir la màxima distinció d’aquest esport, el títol de Gran Mestre –el 1952–, va guanyar el competitiu campionat soviètic un cop i dues vegades va ser aspirant al campionat mundial. Com titulava la premsa russa, Taimànov era “l’últim mohicà” de la primera generació de la gran escola soviètica d’escacs.
Va néixer el 1926 a Khàrkiv (actual Ucraïna), però la seva família es va traslladar a Leningrad quan tenia només sis mesos. El 1941, quan l’Alemanya nazi va envair l’URSS, ja era el millor escaquista juvenil de la ciutat.
Al conservatori va conèixer Bruk. Es van casar i van formar un duo a piano que va assolir l’èxit, dins i fora de l’URSS. El 1998 Philips Records va incloure alguns enregistraments seus en la sèrie Grans pianistes del segle XX.
En la dècada dels cinquanta també va començar a destacar com un consumat escaquista. Es va classificar per al Torneig de Candidats del 1953, que es va celebrar a Zuric i que es considera un dels més exigents de la història. Hi eren els quinze millors escaquistes del planeta, inclosos dos futurs campions del món soviètics, Vassili Smislov i Tigran Petrosian, així com l’excampió del món holandès Max Euwe. La victòria va ser per a Smislov, mentre que Taimànov va quedar en meitat de la classificació. La història d’aquella competició està recollida en un llibre de referència, Escacs de torneig, escrit per un altre participant, David Bronstein, que va ser segon.
Taimànov es va classificar una altra vegada per al torneig el 1971. Però als quarts de final s’havia d’enfrontar a Bobby Fischer, el fantàstic escaquista americà que aleshores estava al cim de la seva carrera. Taimànov va perdre amb un contundent 6-0 en un match per al millor de deu partides.
No haver aconseguit ni unes taules va tenir conseqüències per al soviètic. “Aquest match dramàtic va convertir la meva vida en un infern”, va dir Taimànov el 2002 en una entrevista al web Chessbase.com. Les autoritats soviètiques el van castigar: li van prohibir viatjar més a l’estranger, el van apartar i li van rebaixar el salari. Després no van tenir altre remei que adonar-se que el responsable d’aquella derrota humiliant només va ser Fischer. En les semifinals, l’americà deixava fora del tauler el gran mestre danès Bent Larsen amb el mateix resultat: 6-0, i Moscou va aixecar algun dels càstigs a Taimànov.
A la final els soviètics esperaven la revenja, ja que Fischer s’enfrontava a un altre dels seus grans mestres, Tigran Petrosian, campió del món del 1963 al 1969. Però també va quedar pel terra amb un altre resultat aclaparador, 6,5-2,5. Per acabar-ho d’adobar, Fischer es va convertir en campió del món el 1972 en derrotar a Reykiavík (Islàndia) el també soviètic Borís Spasski en un capítol llegendari de la guerra freda.
En certa manera, l’americà també va aconseguir que el càstig de Taimànov durés només dos anys. Però aquest virtuós del piano i dels escacs no va perdre el bon humor. “Sempre em quedarà la música”, li va dir a Fischer després d’aquella derrota total.
Taimànov va morir el 28 de novembre a Sant Petersburg als 90 anys. En reconeixement a la seva contribució a la teoria dels escacs, dues de les principals obertures (l’inici de partida), la “defensa Siciliana” i la “defensa Benoni Moderna”, tenen una variant amb el seu nom.