Últimes converses, grans lliçons
Amb un entusiasme creixent he llegit l’últim llibre fruit de l’amistat entre el papa emèrit Benet XVI i el periodista alemany Peter Seewald. Després de La sal de la terra, Dios y el mundo i Luz del mundo, apareix ara Últimas conversaciones (Mensajero Ediciones). Joseph Ratzinger té una llarga trajectòria, com a teòleg, professor, arquebisbe, cardenal i vuit anys de pontificat. En aquests moments s’ha deixat convèncer pel periodista per oferir les reflexions més personals i per això més sucoses.
Aquesta obertura de l’ànima ens permet conèixer millor un dels gegants de la nostra era i, sobretot, apreciar la seva humanitat i la seva senzillesa, de la qual jo mateix, com a arquebisbe de Tarragona, vaig tenir experiències inoblidables. El nom de Ratzinger queda associat per a la història a facultats de Teologia d’universitats tan prestigioses com Bonn, Münster, Tübinguen i Ratisbona, i a teòlegs amb els quals va compartir converses, com De Lubac, Von Balthasar, Congar, Pieper, Karl Barth, Hans Küng... i, sobretot, queda lligat indefectiblement a sant Joan Pau II, que el va cridar al seu costat fent-lo deixar l’arquebisbat de Munic per anar a Roma.
Al llibre s’explica la violència que Ratzinger va haver de fer-se a si mateix per abandonar la seva tasca prioritària d’investigació teològica per servir a la Cúria, i les vegades que va provar de deixar la tasca al capdavant de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, fins que el papa Wojtyla li va dir: “No es molesti a presentar-me la dimissió perquè no li faré cas. Vostè ha de continuar mentre jo sigui aquí”.
Així mateix es descobreixen situacions fins ara poc conegudes, com l’hemorràgia cerebral que va patir el 1991 i la ceguesa completa que li afecta actualment l’ull esquerre. Tot això al costat de la necessitat de dormir les hores que cal a la nit i fer la migdiada, costum que va adoptar arran de descobrir-la a Itàlia.
Detalls: sempre escriu a llapis, fins i tot les seves encícliques, riu sovint (el periodista ho constata en múltiples ocasions), va cremar en una estufa la seva tesi d’habilitació com a catedràtic, que li havia reportat una forta tensió, i reconeix sense cap resistència que la seva mare va ser filla il·legítima, circumstància que diu que no li va suposar res per quan ho va saber, “ja que la meva mare resultava tan convincent que no necessitava cap certificat de moralitat”.
Amb tot, els meus paràgrafs favorits són els que el descobreixen en la seva humilitat, quan no dóna cap importància al fet que fos un desertor de l’exèrcit de Hitler, o quan corregeix el seu entrevistador al·legant que en realitat no és poliglot, perquè no coneix bé cap idioma.
Finalment, de la lectura d’aquest bonic llibre, em quedo amb la profunda afirmació que va fer en la solemne missa d’inici del seu pontificat: “El meu veritable programa de govern és no fer la meva voluntat, no seguir les meves pròpies idees, sinó posar-se, juntament amb tota l’Església, a l’escolta de la paraula i la voluntat del Senyor”.
Joseph Ratzinger revela a un periodista situacions poc conegudes com que escriu a llapis fins i tot les encícliques