Déu a l’era Trump
Estem desconcertats. No aconseguim interpretar mil aspectes de la vida moderna. Passa en molts camps, però em centraré en els grans esdeveniments polítics. D’un temps ençà sembla que tot es resol al revés del que és previsible segons els nostres cànons: Brexit, pau a Colòmbia, elecció de Trump. Per no parlar de tot el que representa el gihadisme, revivint guerres de religió que pensàvem que havíem deixat molts segles enrere. Joves formats a Occident es radicalitzen i esdevenen terroristes suïcides. Sembla que la democràcia ha perdut atractiu i no genera il·lusió, de manera que els populismes i la demagògia s’ensenyoreixen de la societat. Fa l’efecte que el sobre de votació electoral és l’únic reducte en què l’home d’avui escapa al control del gran germà i per això hi aboca les queixes, les frustracions i els rebutjos. No hi ha respostes als perquès, ni un horitzó mínimament clar. Estem sense nord. Encara més, desarmats.
Després de la caiguda del bloc comunista Fukuyama va llançar la teoria del final de la història. El capitalisme i la democràcia havien triomfat i ja no hi havia cap adversari. És poc comprensible que una teoria com aquesta aconseguís tant d’impacte i acceptació perquè implicava desconèixer que tots els imperis cauen tard i d’hora i que també s’esvaeixen les èpoques de suposades bonances com les de la Pax Romana o la Pax Britannica.
Va venir després Huntington amb el xoc de les civilitzacions. Tampoc no encaixa tot, per bé que han aflorat amb força la xinesa o la musulmana. Hi ha molta guerra dins de les nostres pròpies civilitzacions, molts enfrontaments en temes clau, mentre altres civilitzacions no són per se generadores de conflictes.
Fa poc temps que s’ha encunyat el concepte de la postveritat, que fins i tot el dicionari Oxford ha recollit. Significa que a l’home modern li ha ha deixat d’interessar la veritat com a valor absolut, i prioritza les seves emocions o les seves visions personals sense importar-li que els seus conceptes coincideixin amb la realitat. Això s’ha posat davant de tot de manera especial amb l’elecció de Donald Trump i algunes de les seves afirmacions i amenaces.
Davant tanta incertesa, tant desconcert, quina és la posició d’un creient, d’un cristià? El cristià contempla els esdeveniments, els que siguin, amb una indiferència sana, santa!, sabedor que no passa res que Déu no vulgui. I que és a fi de bé. A
Trump es declara cristià, com el seu vicepresident Pence, tot i que algunes de les seves propostes estan molt lluny de la caritat cristiana
d’altres els angoixa, però no és l’apocalipsi, ni quelcom estremidor. És interessant el que diu Hans Christian Andersen, el gran mestre dels escriptors de contes, en la seva autobiografia El conte de la meva vida: “La història de la meva vida li donarà al món el que em diu: existeix un Déu amorós que ho condueix tot a un final millor”.
El creient reconeix que els designis de Déu són inescrutables i que ens dirigeixen a un bon final, encara que no entengui com i li costi d’acceptar-ho en cada cas concret. Sap que Déu és el Senyor de la Història. De la gran i de les petites històries. Ell la dirigeix i sap quins fruits es derivaran d’un fet o un altre, inclosos els assumptes que considerem negatius. Línies d’acció amb un contingut i un objectiu anticristià en l’origen amb el temps han estat per bé. Res no escapa als designis de Déu. Per això el cristià s’abandona en la seva Providència. “Per al que creu en Déu, tot és per bé”, va escriure Sant Pau. No exclou que hi hagi coses dolentes en si mateixes ni significa que tot sigui bo, sinó que és per bé.
Déu intervé en la història però respectant l’autonomia de la Creació i de les seves lleis, així com la llibertat dels homes. No mou les persones com un actor mou les marionetes. Mou éssers humans lliures donant-los vida des de dins. Els governants són instruments de Déu per bé que ells no ho sàpiguen, no ho vulguin reconèixer o fins i tot vulguin actuar en contra de Déu. També Trump serà de manera activa o passiva instrument de Déu. Ell es declara cristià, com el seu vicepresident Mike Pence, tot i que algunes de les mesures que han proposat a la campanya electoral són molt lluny de la caritat cristiana amb les persones. És clar que també ho eren les de la seva adversària ja descartada, la demòcrata Hillary Clinton, militant de la ideologia de gènere i promotora de l’avortament fins al dia del part.