“Tornarem a somiar i a riure”
“Tornarem a somiar, tornarem a riure”. El primer discurs de la nit havia acabat. Era el del president del patronat del Lliure, l’endocrinòleg del Clínic Ramon Gomis de Barbarà, amic de Lluís Pasqual des del seu Reus natal i company de les primeres aventures teatrals. Gairebé una hora més tard un altre reconegut metge hauria de prendre inesperadament protagonisme per uns instants durant la celebració la nit de divendres dels 40 anys del Teatre Lliure: el doctor Bonaventura Clotet, que va ser un dels que es van aixecar per atendre un espectador que no es trobava bé. Un ensurt que va suspendre momentàniament el primer acte de Les noces de Fígaro, el mític muntatge dirigit pel desaparegut Fabià Puigserver, ànima del Lliure, el 1989, i que ara commemora quatre dècades d’un teatre que ha estat un far per al teatre català i espanyol. Justament el Fígaro protagonista de la reposició és Marcel Borràs, el company de la filla del doctor Clotet, la popular actriu Aina Clotet.
El discurs de Gomis va arribar quan faltava poc per les vuit del vespre i va tenir al davant mig món teatral barceloní i part del polític, començant pel conseller Vila. I després es va inaugurar l’exposició audiovisual Visions lliures, realitzada per Franc Aleu, que commemora quatre dècades d’històries. I que comença, esclar, perquè això va ser el Lliure, amb un grup de bojos del teatre polint l’entarimat de la cooperativa La Lleialtat de Gràcia. A Fabià Puigserver se’l veu vestit amb una granota. A Imma Colomer i Anna Lizaran, cosint. La Lizaran es repeteix, el seu record és intens, les seves imatges, mítiques. Projectades al mur apareixen imatges de Camí de nit 1854, Leonci i Lena, La bella Helena, Al vostre gust... A les fosques la gent veu les cares i els títols projectats a la paret i murmura “Boadella”, “Bieito”, “Gelabert” o “Rigola” quan apareixen Operació Ubú, Amfitrió, Belmonte i Suzuki I i II.
Per descomptat Lluís Homar, que viu l’aventura del Lliure des del principi, també apareix una vegada i una altra. I divendres era a més el responsable de tornar a portar a escena el muntatge que ell va protagonitzar fa 27 anys. Un muntatge, Les noces de Fígaro, on per sort no ha fet un exercici d’arqueologia teatral i que va resultar brillant, ple de vida, llum, alegria i enginy. Perquè els actors van estar esplèndids –el desvergonyiment i la gràcia de Mar Ulldemolins com la cobejada Susanna eren extraordinaris– i perquè el text de Beaumarchais, que es diu que va empènyer la Revolució francesa amb la rebel·lia de Fígaro davant de la noblesa, continua ple d’intel·ligència i frescor i continua gairebé dos segles i mig després llançant reflexions sobre la política i la condició de la dona que, més que ressonar, avui continuen retrunyint.
L’ovació final també va ser eixordadora i la meitat del públic va aplaudir dret. Homar va dipositar a la vora de l’escenari unes roses grogues de les que li agradaven a Fabià Puigserver i va recordar els que ja no hi eren del muntatge original. Anna Lizaran, Carlota Soldevila, Rafael Anglada, Alfred Lucchetti “i Josep Montanyès, que el va substituir a corre-cuita al Grec perquè es va trencar el maluc”. Homar va dir que de Puigserver recordava dues coses que l’acompanyen: que li deia que en francès actuar es diu jouer i en anglès play; que al teatre cal jugar. I ser generós.
Després, al vestíbul del teatre, i havent arribat Ada Colau i l’exdirector del Lliure Àlex Rigola –que va volar des de Girona, on estrenava obra–, va ser el torn del discurs del cofundador i actual director, Lluís Pasqual, que va conjecturar que potser l’esperit del Lliure continua tan viu “perquè procedeix del moment esplendorós de joventut de tots els que ens vam trobar el 1976”. “Visca el Lliure!”, va cridar, i van arribar el cava, el pastís –en got– i un ball que, protagonitzat sobretot per la companyia jove del teatre, va resistir fins a les tres del matí.
Els 40 anys del Lliure van procurar una nit intensa en records, anècdotes i alegria dins i fora de l’escenari