Tornada al poble
Daniel Mantovani, Nobel de Literatura argentí, decideix tornar de visita al seu poble, per primera vegada des que el va abandonar de jove. Aquest escriptor, que viu còmodament a Barcelona, torna, doncs, a la seva remota localitat natal, a 700 quilòmetres de Buenos Aires, on els carrers continuen sense asfalt i on l’hotel on l’allotgen n’hi recorda un de Romania. En teoria es presta al llarg viatge per rebre l’homenatge de la seva comunitat. Potser també per tornar-li alguna cosa del que li va donar. Però, com diuen els cursis, no hi ha roses sense espines.
Aquest és el plantejament d’El ciudadano ilustre, l’obra de Mariano Cohn i Gastón Duprat amb què l’Argentina competirà per l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Vet aquí un treball amb un bon pols narratiu, actors convincents i un guió afinat que més enllà del seu tema particular n’aborda un altre de genèric, i d’indubtable vigència en la nostra societat: l’admiració i, alhora, el rebuig que causa l’èxit.
L’èxit té molt bona premsa. Però per arribar-hi un creador ha de tenir talent i articular una veu singular, apreciable i, potser, dissonant. Ha d’assumir riscos. I ha de saber, si de debò aspira a un èxit de primer ordre, que el terreny de joc és el món sencer, no el poble natal. Per aquest camí els millors aconseguiran el reconeixement de molts. I, també, l’enveja i la rancúnia de la resta. Sobretot dels que viuen en comunitats petites on els mediocres creixen plegats. El ciutadà il·lustre és, per a ells, un destorb.
És ciutadà –del seu poble, del seu país, del món– qui exerceix els drets i deures establerts per la societat. És il·lustre qui sobresurt extraordinàriament en alguna activitat. No cal ser insigne per ser un bon ciutadà. Però al ciutadà distingit se li demana una mica més que al ciutadà comú: que desenvolupi al màxim les capacitats pròpies, encara que això comporti ruptures, desacords i exilis. Tots ens devem a la comunitat, però la millor manera de servir-la no és sempre sent com ella vol que siguem: és sent un mateix. Fins i tot quan això sembli anar contra la pròpia comunitat. Per definició el que sobresurt incomoda. Entre d’altres motius perquè només pel fet de sobresortir ja recorda als altres la seva mediocritat, que pot ser innata o pot ser esforçadament conreada.
Aquest desacord aflora amb més empenta, si fos possible, quan qui destaca ho fa per raons intel·lectuals o ètiques. Per això avui triomfen tant, i sense retrets, les celebritats vàcues, que viuen d’exhibir el seu cos i les seves relliscades: perquè semblen posar l’èxit –un èxit banal però productiu– a l’abast de qualsevol babau.
Mantovani comparteix el cognom amb un director d’orquestra italià que fa anys va triomfar en el ram de l’easy listening. Però el que diu Daniel Mantovani és el contrari de l’easy listening. No sempre és agradable de sentir i, de vegades, cou. Vegeu, si en teniu l’ocasió, El ciudadano ilustre.
‘El ciudadano ilustre’ retrata l’admiració i, alhora, el rebuig que causa l’èxit en la societat