Millor el risc que les taules
D’un campionat mundial d’escacs cal extreure sempre lliçons vitals, se sàpiga o no jugar. Les nefastes conseqüències d’actuar amb por de perdre el que s’ha guanyat s’estenen a tots els àmbits, des del futbol fins a la política cultural
Una reflexió lúcida sobre el paral·lelisme entre els escacs i les tribulacions de la vida quotidiana la va anotar Kazuo Ishiguro a la seva novel·la No em deixis mai: “Era com quan fas un moviment en escacs i just en el moment en què els teus dits deixen anar la peça t’adones de l’error que has comès, i t’entra pànic perquè no ets conscient encara de la magnitud del desastre a què has quedat exposat”, va escriure, Ishiguro referint-se a un personatge que se’n va de la llengua.
Aquesta por de cometre un error que tingui conseqüències catastròfiques és la que ha dominat bona part de la final d’escacs, en què s’ha imposat Magnus
Carlsen, segons hem pogut constatar en les pedagògiques cròniques publicades a La Vanguardia pel gran mestre internacional Miguel Illescas.
Illescas explicava que el desenvolupament dels ordinadors ha aportat als jugadors tal nivell de coneixement del joc que li ha restat imprevisibilitat a aquest, propiciant que fins i tot els mateixos contendents s’avorreixin. Conscients que qui s’arrisca té moltes opcions de perdre, Serguei Kariakin i Magnus Carlsen (sobretot el primer) han cercat les taules més vegades del que és desitjable, sobretot en una 12a partida que els aficionats van viure amb decepció.
El campió noruec havia patit en la vuitena una derrota sagnant. Després de perseguir la victòria amb variants imaginatives que pretenien fer caure la defensa del rus, aquest va trobar una fissura per desencadenar un contraatac demolidor liderat per un peó negre. Finalment Carlsen es recuperaria i escometria el desempat, segons Illescas, amb “ràbia, energia i determinació”, però durant uns quants dies va actuar tenallat per aquell pànic de la pèrdua del control que tant aflora en les consultes dels psicòlegs.
Els ensenyaments dels escacs serveixen per a tots els esports. Sense anar més lluny, el Barça, un equip que fa anys que aposta tot pel joc ofensiu, la creativitat i el domini dels temps, viu amb l’ai al cor quan juga a casa (amb blanques) i s’enfronta a un visitant dotat d’un bon contraatac que és capaç de projectar un peó negre fins a l’altre extrem del tauler. En els minuts finals, com ahir, la por irrefrenable de la pèrdua de control pot arribar a manifestar-se en grau superlatiu. Hi ha socis del Barça a qui els tremolen les cames quan el seu propi equip llança un córner contra el Madrid.
De la resta d’àmbits de la vida que tenen el seu reflex en un tauler d’escacs ens referirem, finalment, a la cultura, a propòsit dels 40 anys de la fundació del Teatre Lliure. S’estan complint les quatre dècades de moltes iniciatives que estaven motivades pel rebuig de l’esquerra a assumir el discurs de la cultura oficial del franquisme i el postfranquisme. Parlem de projectes transgressors que, com el Lliure, connectaven amb les últimes tendències sorgides en les democràcies del voltant.
Aquest anhel de dominar el tauler per conquerir la justícia social a través de la cultura s’ha esvaït amb el temps. Formacions d’esquerra no clàssica, com Ahora Madrid i BComú, s’han trobat amb les institucions culturals ja consolidades i integrades al sistema, i han tingut dificultats per desenvolupar un discurs que anés més enllà de la seva aposta genèrica per la cultura de base (els peons). Els grans museus, teatres o auditoris (reina, torres, cavalls, alfils) no van figurar d’entrada en la seva llista de prioritats.
A un costat i a l’altre s’imposa l’electoralisme a curt termini: aflora la por de perdre per un excés d’audàcia el que s’ha guanyat prèviament a les urnes. Per això, per les retallades i perquè durant la crisi les programacions s’han tornat més comercials per salvar els mobles, les institucions i els gestors culturals afronten les temporades amb més voluntat de firmar taules que de protagonitzar moviments audaços. I ja sabem que qui no arrisca acaba perdent, com ha comprovat en la pròpia pell el rus Kariakin.