El miratge del Nadal
Luis Bisbe reflexiona sobre l’il·lusionisme que envolta aquestes festes en la Nadala de la Miró
C ada any per Nadal es produeix un fenomen estrany, una d’aquelles paradoxes que de tan reiteradament familiars acaben passant desapercebudes: els llums es treuen als carrers i els arbres entren a l’interior de les cases, i es genera per uns dies una il·lusió de realitat edulcorada que és pura ficció, com un miratge o truc de màgia. Així que quan a Luis Bisbe (Màlaga, 1965), artista a qui agrada desplaçar les coses del seu lloc per desestabilitzar la nostra percepció de la realitat, li van encarregar des de la Fundació Miró que fes una intervenció sobre el Nadal, va tenir clar que aquesta vegada el gest més eficaç per aconseguir aquella sensació de sorpresa o estranyament seria justament el contrari: no tocar res, deixar les coses al seu lloc. Els llums dins i l’arbre fora.
El títol de la Nadala que pot visitar-se fins al 8 de gener, purail· lusiódura, és un arbre de Nadal, un avet que Luis Bisbe ha plantat al pati de l’Olivera però amb una il·luminació que es projecta des de la galeria contigua, a través d’una paret de vidre, generant una mena d’imatge virtual, de reflex o il·lusió persistent. Només que, a diferència de la màgia, aquí no només no s’amaga el truc sinó que forma part de l’ànima mateixa de la instal·lació.
La peça se situa al museu però per veure-la cal dirigir la mirada cap enfora, un aspecte essencial en l’obra de Bisbe, per a qui “l’art entotsolat sempre m’ha semblat avorrit, endogàmic, elitista... El que m’interessa de l’art és la manera com afecta la nostra mirada, com quan contemples una bona obra i ja no tornes a veure les coses de la mateixa manera, aquest art que ens ensenya a mirar el món i a establir noves relacions que abans no coneixíem”.
El títol, purail· lusiódura, que no pot ser més descriptiu, al·ludeix a la superficialitat i l’il·lusionisme que envolten les festes nadalenques, però l’artista considera que la interpretació de l’obra, un cop exposada, pertany a l’observador, que ell no se sent legitimat per imposar la seva pròpia interpretació, perquè, argumenta, “no deixa de ser absurd intentar que una obra signifiqui només allò que tu pretens, les coses estan obertes”.
La Nadala s’ha convertit en una tradició a la Fundació Miró des que el 2007 va convidar per primera vegada Perejaume a plasmar la seva visió del Nadal. Des d’aleshores ha acollit altres tantes propostes d’Ignasi Aballí, Tere Recarens, Antoni Llena, Fernando Prats, Jaume Pitarch, Eulàlia Valldosera, Fina Miralles i Rafel G. Bianchi i Regina Giménez.
Per Nadal els llums surten al carrer i els arbres entren a casa; l’artista ha deixat les coses al seu lloc