Ses Molt Vives Majestats
El més habitual quan es publica un àlbum de versions és pensar inconscientment que l’autor/intèrpret no està gaire bé d’idees pròpies i que ha optat per una alternativa que ben vehiculada pot esdevenir profitosa. No és en absolut el cas de Blue & Lonesome, el primer àlbum en més de deu anys que grava la banda liderada per Mick Jagger i Keith Richards, enmig del procés interminable de donar forma a un disc amb material propi original que porten entre mans des de fa anys i que sembla que no arriba a cap tipus de port. Així que, en aquest cas, tot apunta a pensar i a concloure que el bo és el disc de versions i que el d’autoria pròpia –si arriba algun dia– és el segon plat.
L’àlbum té un valor simbòlic cert, com que la gloriosa parella d’autors i intèrprets torna al gènere que els va introduir en l’univers musical fa mig segle. És a dir, el gènere en què es troben més a gust i on l’exterioritzen amb més vida que fa molts anys. I no hi ha dubte que aquest Blue & Lonesome així ho testifica. L’obra destil·la coneixement, criteri i convicció/sinceritat interpretativa. Dues de les peces de Little Walter (el boogie Just your fool iel blues ferroviari I gotta go) i l’incontenible Ride ‘em on down d’Eddie Taylor reflecteixen l’atmosfera crua de l’enregistrament, la recreació d’aquelles sessions d’altres temps quan aquests blues van ser creats o recreats. I per damunt de tot això, un Jagger que ofereix un recital antològic, com a vocalista (All of your love )i amb l’harmònica (I gotta go o Little rain).