Llàgrimes en la nit del Jamboree
Una exposició recorda la cantant de jazz Gloria Stewart, amb una carrera destrossada per un crim amb què no va tenir res a veure
La cantant encara l’última frase de la cançó: “Each day is Valentine’s day” (Cada dia és el dia de San Valentín). I, quan acaba, Gloria Stewart plora. Sempre ho fa quan interpreta My funny Valentine. Per què plora? El pianista no ho endevina; no ho va saber mai. Potser un record. Vés a saber. Però segur que hi va haver moltes més llàgrimes, i amargues, en la vida de Gloria Stewart, la musa del Jamboree l’any 1962, la dona que va tenir una carrera truncada a Espanya després que la involucressin en un episodi sagnant, el batejat com el crim dels existencialistes, encara que no hi va tenir res a veure. Ara una exposició fotogràfica recorda l’artista, morta el 1974 a Eivissa.
És el 1962 i el port fa olor de la Sisena Flota, que proveeix de feina les prostitutes del barri xino, de dòlars els propietaris dels bars, i de discos els amants del jazz. És el 1962 i Barcelona és una altra Barcelona.
L’aportació dels nois dels Estats Units en l’arribada de nous gustos musicals no es pot menysprear. No només baixaven a desfogar-se dels seus mesos al mar pels voltants de la Rambla, també portaven cançons en la ment i els noms dels cantants sota el braç. El jazz va agradar a la ciutat que no és la d’ara, i un putiferi en un soterrani de la plaça Reial, el Brindis, es va transformar en una cava de jazz, el Jamboree, que ha subsistit d’aquella Barcelona a aquesta. És el 1962. El local té un grup estable, a més dels artistes que desfilen per l’escenari. La cantant és Gloria Stewart. Potser no va ser una de les grans del jazz, però era una icona. La gent l’anava a veure, i si es parla amb els assidus de llavors, un s’adona que no sempre era per la música, sinó per si un somni utòpic es convertia en un amor possible. El públic estimava Stewart.
Però en aquest 1962 la carrera de Gloria Stewart a Espanya va quedar abruptament arruïnada quan la van implicar amb la banda que va perpetrar l’anomenat crim dels existencialistes, i que en realitat s’hauria d’haver anomenat el dels surrealistes per les circumstàncies que van envoltar aquest episodi, que es va aclarir gràcies a un sifó al maleter d’un cotxe. Stewart va ser aliena al fet, però un dels acusats li va demanar un favor, que recuperés un dipòsit deixat per una bombona de butà. I això li va costar l’expulsió d’Espanya. Un sifó i una bombona, elements d’un assassinat farcit de disbarats.
És el 1962 i a Barcelona viuen molt pocs negres, potser algun de provinent de les antigues colònies, i això afegeix més atractiu a Gloria Stewart. El seu color cridava tant l’atenció que una vegada a Sitges una senyora va caure d’una bicicleta perquè l’anava mirant, rememorava el seu fill Harold al periodista Xavier Therós.
Avui qui vulgui pot conèixer com era Gloria Stewart. Una exposició de fotografia a la Fundació Setba (acrònim dels set balcons de la seu de l’entitat que donen a la plaça Reial) mostra la feina de Cèsar Malet i recupera la memòria d’aquell Jamboree. Són onze peces en què se la pot veure cantant i fins i tot posant despullada, cosa que havia de ser autènticament trencadora per a aquella època.
Stewart cridava l’atenció. Pere Ferrer era el pianista de cada nit al Jamboree primigeni i recorda que era molt simpàtica, agradable, molt elegant, encara que pensa que se l’ha mitificat a causa de la seva desgràcia, opinió compartida per altres experts. El seu repertori, explica Ferrer, es fonamentava en estàndards del jazz, com ara aquest My funny Valentine que la feia plorar. Què recorda Pere Ferrer d’aquell Jamboree? “Molt de fum. I moltes baralles.Teníem
Gloria Stewart va ser la musa del Jamboree a començaments de la dècada dels seixanta: el públic l’estimava
un conserge que era com un armari i dia sí, dia no, havia d’anar a comissaria per algun aldarull. No hi havia nit que no hi hagués hòsties”.
És el 1962, l’any en què el món va aguantar la respiració per la crisi dels míssils, que el país va plorar per les riuades del Vallès i va aparèixer un boxejador que va marcar una època: Cassius Clay. I el dissabte 17 de novembre va tenir lloc el fet que va canviar la vida de Gloria Stewart. Un jove anomenat José Antonio es va dirigir a una fàbrica de llums ubicada al carrer Aragó. Volia comprar-se’n un i li havien dit que allà el podia aconseguir a més bon preu. Quan hi arribar va trobar la porta entreoberta i quan la va traspassar es va trobar el cadàver del propietari al mig d’un bassal de sang. Els primers passos de la
investigació no van donar fruits; potser va ser un robatori ocasional que es va torçar. Però...
Molts anys després, mentre beu una canya, un dels policies que va participar en les indagacions explica:
–No hi havia pistes. Era un home seriós en els negocis; no se li coneixien enemics ni adversaris; no tenia problemes econòmics. No hi havia res de res, fins que vam registrar el seu cotxe i vam trobar un sifó i una tovallola al maleter.
–I què? Per a què volia un sifó al maleter? El policia es posa a riure –Ha, ha! Per netejar-se, home! Llavors, els que s’emportaven una noia a la carretera de les Aigües portaven un sifó i una tovallola per netejar-se abans de tornar a casa. Així vam saber que hi havia algú més i vam començar a estirar el fil.
Aquest fil va portar fins a una dona que vivia a Eivissa i que havia mantingut una relació amb l’industrial. Els inspectors la van anar a veure, i quan se n’anaven van demanar el passaport a la seva parella, un ciutadà dels Estats Units que feia classes d’anglès. Quan els hi va donar li va caure un paper doblegat de l’interior: un plànol de la fàbrica de llums. Així es va resoldre el crim.
En resum, aquesta noia s’havia instal·lat amb el seu nòvio a Eivissa, però com que estaven sense un xavo li anava demanant diners a l’empresari. Al final, per sortir de penes van maquinar un pla per robar-li, juntament amb un altre americà, un desertor de l’exèrcit a qui havien conegut a les illes. Ell, al seu torn, tenia relació amb un altre nord-americà relacionat amb el Jamboree. Tots dos van cometre l’assalt i, com que anaven d’amfetamines fins a les orelles, van perdre el control i van matar la víctima a cops.
És Barcelona, l’any 1964. Els judicis pels grans casos eren com un programa de televisió de màxima audiència. A la porta del tribunal es formaven llargues cues per assistir a les sessions; per veure una pel·lícula de cinema negre en directe, en la vida real. Al banc dels acusats es van asseure els dos autors de l’assassinat, l’examant i la seva parella i dos còmplices més. Les condemnes imposades van ser d’entre trenta anys i sis anys.
Aquest fet es va conèixer com el crim dels existencialistes, tot i que no hi ha cap explicació raonable de per què. Segurament cap d’ells no sabia qui era Sartre. Potser perquè el jazz era un anatema tan gran com la filosofia. Però l’al·legat final del fiscal del cas és tota una definició sociològica d’un moment: “La plaça Reial ha cedit la noblesa de les seves línies neoclàssiques a la turbulència de les sales de festes tèrboles i confuses, als grups existencialistes que tenen l’afany de viure com vulguis”. Una plaça que, al seu entendre, s’ha convertit en “catapulta per a la perdició de la joventut”.
Què tenia a veure Gloria Stewart en tot això? Doncs res. Un dels autors del crim li va demanar que recuperés el dipòsit d’una
El fiscal del cas dels existencialistes: la plaça Reial era “la catapulta per a la perdició de la joventut”
bombona de butà. Quines coses, oi? Què devien pensar? “Ja que faré un cop, de passada recupero unes pessetones que vaig deixar pel butà”. Stewart mai va estar a l’aguait de què passaria. Però a conseqüència d’això va ser investigada i la van expulsar d’Espanya amb l’excusa de no tenir els papers en regla.
Avui dia queda poc rastre de Gloria Stewart, la que va ser la musa de la plaça Reial. Va deixar uns quants enregistraments en què es perceben totes les notes al seu lloc, la seva veu neta i la perfecta vocalització. Se la recorda en capítols d’uns quants llibres i a la pel·lícula Sempre teva, de Manuel Lombardero. Va morir el 1974, quan estava a Eivissa.
És Barcelona, el 2016. Les fotos de Gloria Stewart pengen de les parets de la fundació Setba. No és la ciutat del 1962. El fum del tabac ja no envaeix el Jamboree i Pere Ferrer es defineix com “un supervivent” d’una altra època. El jazz no és cosa d’existencialistes, ni de gent de mala vida: és de melòmans que degusten aquesta música com a caviar.
Però, perpètuament, Gloria Stewart plorarà sobre l’escenari quan acabi l’última frase de My funny Valentine: “Each day is Valentine’s Day”. Llàgrimes en la nit del Jamboree.