El càstig del perdó
El Barça deixa escapar una enorme ocasió de posar-se a rebuf del Madrid
El millor trident del món va tenir el partit a les seves botes i no va rematar la feina. La davantera més de renom hauria pogut, com tantes altres vegades, sentenciar el matx, sotmetre el Madrid i col·locar el Barça a rebuf del líder. Però l’equip de Luis Enrique no va saber ni ampliar la seva diferència ni mantenir-la i, quan el partit moria, Sergio Ramos, evidentment, va salvar el Madrid per equilibrar el gol de Luis Suárez. La Lliga queda igual però una miqueta millor per al Madrid, que conserva els sis punts de renda després d’haver passat l’examen del Camp Nou. La història hauria estat molt diferent si Neymar primer i Messi després haguessin superat Keylor Navas. El Barça anava guanyant, el Madrid estava fora de combat i només faltava el cop de gràcia. Però el brasiler, que va ser dels millors barcelonistes, i l’argentí, que no va brillar, van enviar les seves rematades fora. Aleshores havia tornat Iniesta i el Camp Nou somreia d’orella a orella després d’un primer temps equilibrat però on l’equip de Zinédine Zidane, molt polit, havia deixat una sensació de més solidesa.
L’equip blanc augmenta la seva ratxa a 33 partits sense perdre, entre altres raons per la impresentable i innecessària falta que va cometre Arda Turan sobre Marcelo i que va donar origen a l’1-1, en el qual Mascherano va ensopegar abans del cop de cap de Ramos. Una jugada calamitosa en tots els sentits.
L’equip de Luis Enrique va malgastar una gran oportunitat d’infondre’s una bona dosi de moral. Hi ha moments en el campionat en què cal decidir si puges per l’escala de l’èxit o et quedes enrere. El Barça no va trobar la manera d’ascendir del tot. Es va quedar a mitges. Va demostrar llampecs per a l’esperança, quan ja jugava Iniesta, que va deixar Messi sol davant Navas, i quan es van recuperar les coordenades que van fer únic l’equip blaugrana. Tampoc no va ser fútil la prestació superba de Sergio Busquets, fenomenal a l’hora de recuperar i distribuir. Però l’equip blaugrana necessita recobrar tota la seva esplendor, ser més constant. Ara no es pot permetre que no marqui Messi en un partit gran i el crac ja acumula sis partits sense marcar al Madrid.
La tarda es va destapar amb una
notícia decebedora per als barcelonistes: la suplència d’Iniesta. El seu lloc el va ocupar André Gomes, i Luis Enrique, paradoxalment, va repetir l’alineació que tan lamentable rendiment havia mostrat a Anoeta. Contra un Madrid que no s’assembla de res al que va venir la temporada passada al Camp Nou a veure-les venir i “amb el cul estret”, que diria Zidane. Aquell va guanyar i aquest va estar a punt de perdre però ara se’l veu més equip. El conjunt blanc, amb Modric, Kovacic o Isco s’ha poblat de migcampistes.
Per això el partit va néixer com una batalla de la pilota. El Madrid hauria pogut marcar primer si Clos Gómez hagués assenyalat penal en una escomesa de Mascherano a Lucas Vázquez. No es va decidir a assenyalar pena màxima, com tampoc no ho va fer després a unes mans de Carvajal.
El Barça hi posava molt de cor. Aquell ardor que no va aparèixer a Sant Sebastià. Neymar buscava l’espai. Busquets es multiplicava. Però els blaugrana no aconseguien gene- rar perill clar. En aquell moment el Barcelona estava llegint bé el joc entre línies i s’intuïa que per allà podria fer mal, a la mínima que Messi, a qui li costava d’influir en el duel, pogués associar-se amb Neymar o amb Suárez. Fins a l’entreacte Navas només va haver d’intervenir i sense problemes en una falta que va botar Messi. Massa poc bagatge.
No és que el Madrid hagués fet provisió d’excessives oportunitats però, sota la batuta de Modric, l’equip de Zidane s’anava desplegant. Estava molt ben col·locat, no se li veien fissures i amenaçava d’aprofitar les llacunes del Barça, que es van intensificar passada la mitja hora. Quan els de Luis Enrique es descosien apareixia Cristia- no per forçar Piqué i posar a prova Ter Stegen, que va haver de tapar tres rematades blanques en pocs minuts.
A l’equip li faltava joc i això ho detectava l’estadi, que va arrencar animat i es mantenia expectant i amb un punt de preocupació. El desassossec es transformaria en eufòria quan Luis Suárez, en posició dubtosa, va trobar la xarxa amb un cop de cap després d’una falta botada per Neymar. Guanyava el conjunt blaugrana quan les sensacions no eren les millors. Però entre el gol de l’uruguaià, tot cor, molt més que encert, i la tornada d’Iniesta el Barça es va envalentir i el Madrid es va empetitir. Durant un quart d’hora l’equip de Luis Enrique va rescatar el futbol d’altres temps, les triangulacions en un pam de terreny, el desbordament des de les connexions delicades. Havia tornat el manxec, el futbol prenia vida i el panorama no era el de la primera part. L’asturià havia apostat pel toc retirant Rakitic i no André Gomes com a primer canvi però, com la temporada passada, es va tornar a equivocar confiant en Arda, un futbolista que ni va treballar prou ni es va associar com requeria la situació. La falta estúpida que va cometre el turc sobre Marcelo va ser l’avantsala de l’empat i una jugada per repetir a totes les escoles. Un clar exemple del que no s’ha de fer. Abans del cop de cap de Ramos el partit va ser en mans del Barça. Però Neymar i Leo Messi van fallar les referides ocasions clamoroses i el Reial Madrid va trobar la seva clàssica ampolla d’oxigen.
No se sap com ni per què però sí que es va salvar, com de costum, amb la botzina. Un últim intent de Sergio Roberto va ser avortat sota pals per Casemiro. Com a supervivent no el guanya ningú, al líder.
CRACS SENSE PUNTERIA
Quan el Barça anava guanyant gràcies a Suárez i amb Iniesta al camp, Neymar i Messi van fallar
EL GOL AGÒNIC DE SEMPRE
Al tram final va emergir Ramos per empatar el partit després d’una falta impresentable d’Arda