Amb Iniesta no n’hi ha prou
El manxec va refinar a la segona part el joc d’un Barça que va perdonar i va invocar l’èpica blanca
Quan els espectadors componien l’espectacular mosaic actiu que va donar la benvinguda al clàssic Andrés Iniesta es va instal·lar a la banqueta. Feia sis setmanes des de la seva última actuació, a Mestalla, on va patir una lesió de genoll al començament del partit, i de manera general s’havia pronosticat la seva tornada a l’onze inicial. En set partits sense Iniesta el Barcelona només n’havia guanyat tres i el nivell de joc de l’equip havia caigut fins a nivells preocupants, però Luis Enrique va decidir protegir-lo. Va jugar André Gomes, un home que encara és ben lluny de poder incidir de manera constant en el desenvolupament d’un partit. La qualitat del joc blaugrana amb prou feines va experimentar cap millora respecte a funcions precedents i la primera part va acabar amb més tensió i confusió que no pas futbol i quatre rematades a porteria del Madrid per una del Barcelona.
El Camp Nou va veure en Iniesta una taula de salvació, va recuperar la imatge de l’home de Stamford Bridge quan al començament del segon acte va sortir a escalfar enmig d’una ovació més gran que les esbroncades que havia rebut Cristiano a cada pilota que va tocar. Va ser l’ovació de l’esperança i es va reproduir quan el manxec va contactar per primera vegada amb l’esfèrica i el guió pla i anodí del Barcelona va començar a canviar. L’equip de Luis Enrique ja havia marcat, el Reial Madrid intentava estirar-se i el partit estava amenaçat per un període d’anarquia. Va sortir Iniesta a imposar l’ordre i Rakitic, com a Anoeta, va tornar a ser el sacrificat. L’influx del migcampista va ser immediat, la taxa de pèrdua de pilotes del Barcelona es va reduir, van augmentar la precisió i el ritme de circulació, es van veure aquelles triangulacions que enlluernen el barcelonisme i que cada vegada són més inusuals. En definitiva,
LA INFLUÈNCIA Andrés va reaparèixer després de sis setmanes de lesió i va canviar la imatge de l’equip immediatament
el mig del camp va guanyar jerarquia amb la màgia d’un Iniesta omnipresent. Carvajal li va bloquejar una rematada després d’una penetració per l’esquerra, i es va inventar una prodigiosa passada vertical que va deixar sol Messi davant Keylor, però l’argentí va creuar el xut en excés.
Zidane es va adonar del canvi d’escenari, que Iniesta havia concedit al Barcelona el govern del partit, i va reaccionar immediatament introduint Casemiro, un migcampista defensiu, per obstruir tant com fos possible la circulació cada vegada més fiable de l’adversari. En lloc de dinamitar el partit, com havia intentat, el Madrid es va quedar en una fase de desconcert, amb el dubte d’exposar-se a l’avanç o no fer-ho, malgrat el desavantatge al marcador. Tot això va ser Iniesta. “És un jugador diferent, per això és el que és a nivell mundial”, va afirmar Luis Enrique. “La seva aportació ha estat perfecta quan el rival ja estava cansat. Ens ha aportat claredat i treball”, va dir per rematar, com si volgués justificar l’absència del manxec de l’onze inicial: “Quan el rival ja estava cansat”.
Però el Barça no va rendibilitzar la seva superioritat en joc i ocasions, amb la qual cosa va invocar l’èpica blanca i va rebre l’empat en l’últim sospir. La temporada passada Arda Turan va entrar al clàssic del Camp Nou al minut 74 i el Madrid va fer el gol de la victòria (1-2). Ahir va substituir André Gomes al 78 i els blancs van tornar a marcar. El turc va tenir una incidència determinant en la diana de Sergio Ramos perquè va cometre la falta a Marcelo, ingènua i innecessària, en què es va originar l’empat blanc. Arda va concedir l’últim baló d’oxigen al Madrid i va posar en evidència que les millors peces del Barça no tenen rèpliques adequades a la banqueta. Per sort, Iniesta torna a estar bé.
TAULA DE SALVACIÓ El públic de l’estadi va veure en Iniesta una esperança i el va rebre amb una ovació quan va sortir a escalfar