Involució
Els errors produeixen resultats en el futbol, i qualsevol ho va poder apreciar en les dues faltes innecessàries que van derivar en l’empat del Camp Nou, però el joc ho diu gairebé tot dels equips, raó que explica el desconcert que genera el Barça actual. Va guanyar quan mereixia perdre i va perdre dos punts crucials quan mereixia guanyar. És una contradicció que pateixen la majoria dels equips, no pas el Barça, famós durant els últims anys per guanyar quan jugava bé i perdre les escasses vegades en què patinava el seu futbol. Ara comença a assemblar-se als altres.
Durant gairebé una hora, el Barça va jugar al mateix que el Reial Madrid: pressionar i córrer amb la pilota. No és el seu estil, encara que en els últims anys s’ha venut com una evolució en el seu model. En realitat és una involució, si més no per a un equip que havia endevinat l’equació perfecta: un singular pla que rendia màxims dividends. Un pla, per cert, que no va descartar mai el contraatac si hi havia cap possibilitat de concretar-lo. El que no acceptava era l’intercanvi de cops. El Barça volia l’absoluta hegemonia dels partits, col·locar els seus rivals en una situació de constant incomoditat i aprofitar el talent d’uns jugadors especialment dissenyats per dur a terme la idea més contracultural que ha vist el futbol en moltes dècades.
El Madrid, que sí que està dissenyat per al combat, l’acceleració instantània i el pragmatisme ferotge, va buscar i va trobar en el primer temps el que volia. El Barça va perdre el fil del joc des del principi, en bona mesura perquè ja no imposa el seu estil, o perquè no té els recursos per imposar-lo. Excepte Busquets, un mohicà admirable i sofrent enmig del tràfec general, els migcampistes van fracassar. Rakitic, generós jugador de complement, ha perdut energia i toc. André Gomes es continua fent les preguntes essencials en la vida i el futbol: qui sóc i on vaig. A hores d’ara és un cos estrany en el Barça.
Per curiós que sembli, la resposta als problemes de l’equip era a l’equip rival. El barcelonisme va veure amb malenconia i probablement amb enveja la monumental actuació de Modric, el jugador que va governar el matx fins que va aparèixer Iniesta en la segona part. El petit i lleuger migcampista del Reial Madrid va recordar una vegada més –no ho veureu en les votacions de la Pilota d’Or i de la FIFA– el jugadoràs que és, un migcampista per qui sospiraria qualsevol barcelonista.
Malgrat que el partit va estar a punt de guanyar-lo Suárez amb el seu cop de cap, i Varane de perdre’l en la seva absurda falta a Neymar, el Barça va passar del desconcert a l’excel·lència quan Iniesta va entrar al camp. La seva suau proposta va desarmar l’enèrgic Madrid dels primers 50 minuts. El Barça va tornar al seu vell biòtop de la passada, el control i l’erosió física i mental dels seus adversaris. Iniesta li va robar el plànol a Modric i el partit va girar amb tal claredat que el Camp Nou va assistir a un exercici de nostàlgia. Com si fos una pel·lícula, va tornar a altres temps, els que van fascinar el món. I tot per l’aportació d’un futbolista sense presses, que entén com ningú els ritmes del joc i trasllada el seu coneixement a l’equip amb una naturalitat sorprenent.
El gol de Sergio Ramos va reproduir el gol del Barça. L’error d’Arda Turan, un altre jugador que encaixa malament en el promptuari futbolístic del Barça, va cometre un greu error en la falta que va precedir l’empat. Coses del futbol, es diu, i és veritat. Passen en totes les famílies. Molt més delicat per al Barça és el seu problema d’identitat. Cada vegada s’assembla més a tothom.
Molt més delicat per al Barça és el seu problema d’identitat; cada vegada s’assembla més a tothom