Vacances d’un mateix
Hi ha una aventura divertidíssima d’Astèrix en què el protagonista no és ell sinó el seu lleial amic. Es titula
Obèlix i companyia. Obèlix s’enfada amb Astèrix i decideix convertir-se en un empresari emprenedor que ven menhirs als romans. És part d’un pla i Obèlix cau a la trampa. Els menhirs els porta ell mateix al campament romà. Al principi, la nova guàrdia romana el rep amb temor i tota mena d’estratègies de defensa. Però a mesura que Obèlix, periòdicament, porta la mercaderia, la guàrdia es relaxa i veure el gal acaba sent una rutina. Una cosa així passa ja amb els BarçaMadrid.
Personalment em vaig electrocutar amb la temporada en què Mourinho i Guardiola es van enfrontar tantes vegades que els jugadors dels dos equips es deixaven les claus de les seves cases respectives per si l’un arribava abans que l’altre. Em vaig saturar d’emoció, odi i ànsies de victòria o revenja i vaig acabar destil·lant indiferència. Perdre contra el Reial Madrid sempre molesta però, vaja, que ja no m’obro en canal i tiro sal a les ferides.
El d’ahir acaba amb un resultat just –per als seus jugadors, perquè jo me’n podria haver anat al Texas a mirar una pel·lícula–. Potser pot sorprendre com s’ha enfonsat el Barça en un tancar i obrir d’ulls. Però la sorpresa és de percepció. Va escriure l’autora George Eliot que “en el fracàs, el principi és la meitat de tot”. És a dir, que les coses ja van malament abans d’adonar-nosen per primera vegada que van malament. El Barça apareix com un equip que s’ha agafat vacances de si mateix. Una transcendència a pitjor: ens hem quedat amb el cos –anèmic, tot cal dirho– i l’ànima de l’equip se n’ha anat al museu i als records. Ningú no sembla recordar qui era. Ni Neymar ni Suárez ni Busquets –encara que va millorar en prestacions per a aquest partit– ni Mascherano –la seva ubiqüitat té límits– ni Luis Enrique ni Rakitic, per posar noms, però cap no ho va fer pitjor que l’altre. No es juga al mig camp, no s’està ben posicionat, no s’afina davant, no es confia en la pilota, que abans semblava un peluix i ara un cocodril.
Les vacances també operen respecte de l’estil de joc i dels mateixos galons de les estrelles. En desconec els motius però no sembla que hi hagi una solució fàcil quan, a més d’aquella espècie de Lázaro amb la samarreta del Barça que és l’equip, l’aficionat s’enfronta a l’abisme. Què serà de nosaltres quan faltin Messi o Iniesta? La cadena Milla-Guardiola-Xavi-Iniesta i Iniesta i Iniesta s’ha quedat encasquetada allà. Es va veure més clar quan la mateixa tornada d’Andrés va produir efecte de poció Panoràmix. Amb ell es va tocar i es va millorar. Abans va marcar Luis Suárez amb una empenta prèvia tipus amic a la discoteca perquè s’acosti a la noia que li agrada.
El Barça podria haver guanyat si Ramos no existís i no gestionés com ningú un cert mode d’èpica rutinària.
Amb tot, no passa res. Només falta que l’ànima torni al cos. Dit així sembla molt i probablement ho sigui.