El Madrid fracassa a Sevilla (2-1) i la Lliga guanya emoció
El Madrid cau en els últims minuts tocat per un autogol de Sergio Ramos
El futbol té coses que ni el millor guionista de Hollywood no podria imaginar. El Madrid va trobar la derrota que obre la Lliga i posa fi als seus 40 partits imbatuts en una escomesa final del Sevilla propiciat per un autogol de Sergio Ramos que, a cinc minuts del final, va picar de cap a la seva porteria com ja va fer Danilo dijous a la Copa. Ramos, que havia estat esbroncat tot el partit, va empatar l’enfrontament i va donar ales a un Sevilla que moments abans semblava enfonsat, resignat a la derrota i que amb el gol del de Camas va trobar forces per anar a buscar una victòria que va caçar en un xut llunyà de Jovetic.
Tantes vegades salvat per l’èpica, va ser l’èpica del rival la que va tombar un Madrid que va ser massa funcionarial, sense l’espurna d’arravatament necessària per imposar-se en un escenari tan volcànic. I tot i això, la lògica del futbol semblava que li donava la raó una altra vegada a Zidane, que semblava tenir-ne prou només blindant l’equip per emportar-se els tres punts, un Zidane que un altre cop no va saber llegir el joc i va estar molt remís amb els canvis.
La veritat és que el Madrid no va jugar bé, però tampoc no va estar incòmode fins que va arribar el gol de Ramos, un accident que ho va canviar tot. Si algú esperava una batalla campal com la de dijous, la d’ahir a la nit va ser una altra cosa, un partit molt més contingut, amb els primers espases dels dos equips sobre el terreny de joc, amb Zidane i Sampaoli disposats a un duel tàctic. El francès va sorprendre amb una variant que mai abans no havia utilitzat de sortida. Va col·locar Nacho al lateral esquerre i va pujar Marcelo al centre del camp, buscant potenciar les seves incursions i agafar avançada a la defensa local. Marcelo va tenir menys pes de l’esperat en el joc perquè va topar amb Mariano, que el va frenar i contenir molt bé. Amb quatre migcampistes, el Madrid va mirar de frenar amb una pressió molt alta les previsibles escomeses del Sevilla. Cris-
CONTENCIÓ
El partit va ser molt tàctic i travat, amb molt poques ocasions i sense gairebé parades dels porters
L’EMBOLIC DEL PENAL
Abans de tirar el penal Vitolo va trepitjar el punt de llançament i Cristiano li va llançar la pilota a l’esquena
UN ÚNIC CANVI
Zidane va tornar a llegir fatal el partit i es va deixar dos canvis a la banqueta; només va entrar Kovacic
tiano i Benzema van quedar com a únics atacants, més actiu el francès, tot i que l’únic que va rematar a porta en tota la primera part va ser una altra vegada Cristiano.
El Sevilla va sorprendre els blancs més per la seva actitud que l’onze, que va ser l’esperat, amb set canvis respecte a dijous. Si a la Copa es va veure un Sevilla deslligat des del xiulet inicial per la necessitat de remuntar, aquesta vegada Sampaoli va voler molta més contenció. El seu equip va buscar la pilota a través de la creació de N’Zonzi, un portent físic per arribar a tot arreu, i a la zona de perill va buscar Vitolo, sempre preparat per a l’un contra un, tot i que el jugador canari no va tenir una nit gaire lluïda.
Amb els dos equips desplegats i compactats a la franja central del terreny, el joc va ser més intens que vistós, amb molt poques arribades de perill i gairebé cap rematada a porta per a tranquil·litat dels porters, a la pràctica dos espectadors de luxe en el primer temps. El cabal ofensiu dels blancs en els primers 45 minuts va ser una rematada no massa col·locada de Cristiano i la rèplica andalusa, una altra de Vitolo, que Keylor Navas va blocar amb seguretat. Massa tacticisme i poc futbol per a tantes expectatives creades.
La segona part no va ser gaire diferent tret que el Madrid va fer un pas enrere i es va deixar tancar. El Sevilla no li va fer gaire mal i el partit va continuar sense dominador clar. A mig segon acte el Madrid va agafar avantatge de penal. Sergio Rico va tocar la pilota i va fer caure Carvajal a l’àrea, i aquesta vegada la pena màxima no la va llançar Ramos, sinó Cristiano. Abans del llançament hi va haver una mica de sarau. Vitolo va trepitjar el punt de penal i Cristiano li va llançar la pilota a l’esquena, tot davant els nassos de l’àrbitre. El gol va encoratjar el Sevilla, Sampaoli va moure la banqueta per introduir davanters, però el Madrid no es va inquietar gaire.
L’atac del Sevilla va ser més esbojarrat i confús que pràctic, sense arribar a xutar amb perill. Zidane va posar en acció Kovacic per assegurar el centre del camp. Va ser el seu únic canvi. N’hauria d’haver fet més perquè Benzema i Cristiano estaven rebentats i era com jugar amb dos menys.
Quan ja ningú no donava un cèntim pel Sevilla, el Madrid es va buscar la ruïna tot sol. Primer amb una falta innecessària de Cristiano que va acabar en una rematada de Sergio Ramos cap a la seva porteria que va suposar l’empat. El Pizjuán va embogir, i al Madrid tot eren nervis. Quedaven cinc minuts més l’afegit, però el gol es pressentia, una sensació que moltes vegades ha viscut el Bernabeu. Va arribar en un xut de Jovetic que va agafar a Navas molt mal col·locat. El Sevilla obre la Lliga.