Piotr Beczala conquista el Liceu amb el seu ‘Werther’
El tenor Piotr Beczala fa un bis davant els llargs aplaudiments i bravos d’un públic del Liceu entregat al seu ‘Werther’
El tenor polonès Piotr Beczala, un dels més importants de la lírica actual, afrontava ahir a la tarda el seu primer paper escenificat al Liceu sota una ombra, la del tenor Alfredo Kraus, que fa 25 anys va brodar al coliseu de la Rambla el mateix paper al qual havia de donar vida ell, el Werther de Massenet, en una interpretació històrica i no oblidada. Però després de les dues hores i quaranta minuts d’òpera d’ahir, es pot dir que Beczala ja no té cap ombra a sobre. Bàsicament perquè no va deixar lloc que n’hi hagués cap: ahir a l’escenari del Liceu va brillar amb una intensitat enlluernadora des del primer moment en què va començar a cantar i no va tenir un moment de descans per posar veu rutilant, celestial, bonica fins a l’extenuació per moments, al seu jove heroi.
A aquell jove que Goethe va crear enamorat de la seva cosina, d’un amor impossible, enamorat potser de l’amor sobretot, i que s’ha convertit en el paradigma de l’heroi romàntic, capaç de morir per la seva passió. I al qual Beczala va donar ahir veu i sentiment fins al punt que al tercer acte, quan va cantar la famosíssima ària Pourquoi em reveiller, que diu una cosa així com “per què em despertes, vent de la primavera”, els aplaudiments i els
Puigdemont va triar l’heroi romàntic per excel·lència per visitar per primer cop el Liceu com a president
bravos van ser tan forts i van durar tant –es va sentir un crit estentori a la platea que va proclamar directament i sense discussió possible: “Ets el millor del món”– que Piotr Beczala no va poder sinó fer això tan poc habitual, tan excepcional i símbol d’un moment inusual i que no s’oblida, que és fer immediatament un bis, que va tornar a causar el deliri del públic.
Un públic que al final li va tornar a dispensar una gran ovació i que en aquest cas també va tenir ganes d’aplaudir amb força la Charlotte que encarnava la soprano italiana Anna Caterina Antonacci, Elena Sancho Péreg, que va proporcionar una molt bonica veu a la germana de Charlotte o Joan Martín-Royo, que encarnava Albert, el promès i després marit de l’enamorada de Werther. Tampoc no van faltar aplaudiments per al director musical Alain Altinoglu, que, per cert, és la parella a la vida real de la mezzosoprano que encarna Charlotte al segon torn, Nora Gubisch.
Si hi hagués estat, potser el públic hauria pogut aplaudir –o, no perquè al Liceu no hi acostuma a faltar la polèmica per les escenografies– Willy Decker, director escènic, que ja fa bastants anys va crear un decorat minimalista i net per a aquest Werther que ha resistit el pas del temps com si l’haguessin creat ahir. Una escenografia atapeïda de simbolisme, amb una gran i elegant estança en primer pla fosca i de parets dislocades, sense un sol angle recte, que vol ser el món real, amb les seves convencions i obligacions ineludibles. I la paret del fons que s’obre per mostrar, gairebé com si fos una pantalla de cinema, un món més enllà, on el primer que apareix és el somiador Werther a terra amb una pistola al costat. I el terra és igni, daurat, com un sol, com el foc que crema dins del personatge davant el món. Un Werther que va vestit d’ocre mentre els altres van elegants però foscos.
La posada en escena mostra bé a més com Charlotte està atrapada per la seva mare morta, a qui ha hagut de substituir en la família per cuidar un nombre de germans propi d’abans de la transició demogràfica. Hi ha escenes que semblen expressionistes, altres de conte de Dickens i altres de comèdia bufa. Quan Werther i Charlotte es troben tot s’il·lumina, ells s’estimen. Però tot és impossible i la tragèdia està servida. Una tragèdia, això sí, molt bonica.
I aquesta tragèdia amb grans veus va ser la que va triar ahir Carles Puigdemont per fer el seu debut com a president al Liceu, on va assistir acompanyat de la seva dona, Marcela Topor, el conseller Santi Vila o la consellera Dolors Bassa. També hi va anar el responsable de Cultura de la Diputació, l’actor Juanjo Puigcorbé, tot i que en el seu cas cal dir que, militant, no se’n perd ni una.