Malta, l’euroescèptica conversa
El país més petit de la Unió assumeix la presidència rotatòria del club en ple boom econòmic amb fe en Europa
Han passat 450 anys des que es va posar la primera pedra de La Valletta i la bellesa de la ciutat fortificada, una de les més ben conservades d’Europa, sorprèn i extasia els seus visitants a parts iguals. Totes les potències que han passat per la petita illa mediterrània han deixat la seva empremta a l’arquitectura, cultura i llengua local: àrabs, espanyols, italians, francesos, britànics i, ara, la Unió Europea.
L’adhesió (2004) ha canviat la cara de Malta i està ajudant a fer un bon lífting a La Valletta, que serà capital europea de la cultura el 2018. Entre les façanes color mel dels seus palaus barrocs, els seus acolorits balcons de fusta i les seves esglésies apareixen a cada pas grues, bastides i contenidors de runa que arruïnen moltes de les postals perfectes que ofereix la ciutat. “Em va fatal per a l’Instagram tanta obra!”, diu, fent broma, un visitant i usuari d’aquesta xarxa social.
Sense més recursos naturals que el sol i el mar, Malta és –juntament amb la dividida Xipre– l’única illa de la Mediterrània que és un Estat sobirà. “Hem hagut de reinventarnos una vegada i una altra. Vam ser el centre del comerç d’esclaus, vam servir de base militar i naval d’altres poders i, gràcies a Déu, fa gairebé 500 anys el rei d’Espanya ens va lliurar als cavallers de Malta, que van obrir aquí el seu quarter general,” explica Evarist Bartolo, ministre d’Educació i Ocupació. Ara viuen del turisme, les finances (fa de pont entre Europa i l’Àfrica) i la indústria manufacturera.
Europa sencera es va bolcar a donar suport a aquests nobles guerrers per contractar els millors artistes i construir fortificacions, palaus i esglésies. Amb els cavallers, Malta va ser per primera vegada gestionada des de l’illa. La llengua va ser un element fonamental per preservar la seva identitat. “Venien de diferents països i tenien diferents llengües, així que no ens en van imposar mai cap. Ens vam refugiar en el nostre idioma, que no entenien,” explica Bartolo. La llengua maltesa, l’única semítica d’Europa, és un resum perfecte de la història del país i la Mediterrània. Els maltesos resen al Déu dels cristians adreçant-s’hi com a Al·là. Sona àrab però s’escriu amb caràcters llatins i està esquitxat per paraules del castellà i l’italià, com grazzi per donar les gràcies. Se saluden i s’acomiaden amb ecos francesos (bongu i addiju) però l’anglès, segon idioma oficial, també hi ha deixat pòsit.
Molt del que anomenem influència italiana és en realitat espanyola i ve de Nàpols i Sicília. Encara que hi ha arameu i hebreu, l’àrab ens va arribar sobretot a través d’Andalusia i Espanya, de quan van ser expulsats,” apunta Bartolo. Carrero, Ferrera, Navarro o Garzia són cognoms freqüents. El català es reconeix en cognoms com Abela, l’església de Sarrià a Balzunetta, punent (oest) o en la pronunciació de
San Gwan (Sant Joan). Per primera vegada des del seu ingrés a la UE, Malta acaba d’assumir per sis mesos la presidència rotatòria del club. El seu país més petit i densament poblat (425.000 persones en 316 quilòmetres quadrats) es troba amb la UE assetjada per problemes enormes com el Brexit o la crisi migratòria però la gestió d’aquests temes reposa a Brussel·les. La seva modesta aspiració és “reunir” la UE. Orgullós de la seva identitat, Malta es va pensar molt el seu ingrés. “Podem ser la Suïssa de la Mediterrània”, defensava Alfred Sant, ex-primer ministre socialista. Sant era partidari de la neutralitat però ara la frase evoca les acusacions que el país actua com un petit paradís fiscal (el Govern parla de ‘fiscalitat competitiva’). El Partito Laburista va canviar d’opinió després del referèndum del 2003 (va guanyar el sí amb el 53%). L’arribada d’inversions va fer que l’opinió basculés ràpidament i avui Malta és un dels defensors més importants de la UE.
Els maltesos es mostren orgullosos de l’empremta que el domini britànic de l’illa (1814-1964) ha deixat en la seva administració pública però, quan es parla de corrupció, la vara de mesurar és una altra, Itàlia. “La situació ha millorat molt en els últims anys. Continua operant, però no és com a Sicília”, diu una empresària local.
En aquests anys, Malta ha canviat per fora i per dins. La bona marxa de l’economia ha permès al govern del laborista Joseph Muscat llançar polítiques socials com la gratuïtat de les guarderies per estimular la incorporació de la dona al mercat laboral. El 2011 va deixar de ser l’únic país de la UE on el divorci no era legal. El 53% de la població hi va votar a favor. El creixement econòmic i un fosc acord migratori amb Itàlia ha ajudat a apaivagar els temors de la població davant l’arribada de refugiats. La taxa d’atur és del 4,5% (3.000 aturats), una de les més baixes de la UE. De ser un país d’emigrants, ha passat a ser destí de treballadors estrangers (33.000 en total, el 80% de la UE). “La nostra mà d’obra local no pot mantenir un creixement tan fort (6%). Necessitem immigració... europea”, recalca Edward Scicluna, ministre de Finances.
Els maltesos resen al Déu dels cristians dientli Al·là, diuen ‘bongu’ per saludar-se i ‘grazzi’ per donar les gràcies Malta ha passat de ser un país origen d’immigració a necessitar mà d’obra estrangera