La FAES i Piqué
Josep Piqué ha reaparegut en l’acte de rellançament de la nova FAES desvinculada del PP, per fer costat a José M. Aznar, vigilant espiritual de les essències ideològiques de la dreta espanyola. Piqué i Alberto Ruíz-Gallardón –els dos pesos pesants que aixequen la bandera del nou aznarisme– són crítics amb el Govern de Rajoy i el que consideren la seva indefinició ideològica. Fa poc més de vint anys, quan Aznar va arribar a la Moncloa gràcies al suport dels nacionalistes catalans i bascos, Piqué va ser nomenat ministre com a independent, amb el vistiplau de Pujol i l’alegria de sectors importants de la societat catalana. Durant un temps, es va parlar del piquerisme, que era una indefinició ideològica amable que prometia terceres vies abans que aquest nom fos encunyat.
Centrisme, suavitat, somriures i ambigüitat. El jove ministre era el millor comercial d’una dreta postfranquista que parlava català en la intimitat, congelava el centralisme i amagava la seva veritable agenda per consolidar un president sense carisma. Mentrestant, Piqué es deixava estimar i suggeria que era possible el vell anhel catalanista: transformar l’Estat des de dins, en benefici d’una modernització que inclogués alguna cosa semblant a l’Espanya plural. Si l’Estatut de Maragall va ser la darrera il·lusió reformista des de l’esquerra, el piquerisme va ser el darrer miratge de canvi des de la dreta. Com a portaveu d’Aznar, Piqué va ser un virtuós.
En el piquerisme, les elits habituals hi volien veure el miracle. El pujolisme i el maragallisme s’estaven esgotant. Piqué era seductor i creïble quan intentava connectar amb la millor ànima de Cambó perquè –a diferència dels germans Fernández Díaz i altres encarregats de la sucursal– era catalanista i havia estat antifranquista, havia militat al PSUC, havia estat proper a CiU, llegia llibres i tenia capacitat de fer un discurs original.
Però Piqué, un cop enllestida la seva etapa de relacions públiques de luxe, no va canviar res. Al contrari, el Madrid oficial va canviar-lo a ell. L’estiu breu del piquerisme va esbravar-se com una ampolla oberta de gasosa quan Aznar va obtenir la majoria absoluta. Al final, van posar Piqué a liderar el PP de Catalunya, però l’exministre va portar molt malament el canvi d’escenari i mai va interessar-se per la maquinària d’una casa on era percebut com un extraterrestre. El seu periple polític va mostrar, malauradament, els límits del voluntarisme de pont aeri. Que Piqué se sumi ara al rearmament ideològic d’Aznar és una ironia de la història, no menor que la de Ruíz-Gallardón. I que ho faci parlant de l’independentisme com si fos un senyor de Burgos i desconegués les arrels del conflicte és digne de brindis. Piqué ha acabat assumint el discurs d’aquells fundadors de C’s –recordo el sopar on va passar– que el van acusar de complicitat amb els de l’estelada.
Piqué era seductor i creïble quan intentava connectar amb la millor ànima de Cambó