Com arrossegar un marit al cine
Corre per casa el meu germà Alfonso, que viu a Londres, i en el dinar de dissabte va sortir a escena La ciutat de les estrelles: La La Land, –ho deixarem en La La Land, haver estudiat anglès de petitons–.
–Em temo que la meva senyora voldrà veure-la...
Per tradició familiar, tenim prohibit pronunciar senyora i només recorrem a aquest sinònim d’esposa tan feudal en casos extrems: l’acceptació d’una obligació conjugal contrària a la nostra voluntat.
Com a padrí de l’Alfonso em vaig oferir a veure la pel·lícula a la nit a fi de regalar-li arguments per al no: una altra llauna de musical, noi troba noia, fum, pirotècnia i màrqueting. –Només queda fila 1. –Formidable! Doni’m una entrada. La sala 1 del Verdi estava a vessar a les deu de la nit, amb predomini de gènere femení i acusada presència de parelles. La fila 1 era ideal per aixecar-se a mitja projecció i abandonar la sala ostentosament, convertit en l’enveja de tots els marits arrossegats.
La primera escena –i última que els explico– em va fer compadir de generacions de marits conduïts al cinema en contra la seva voluntat, insultats per fer una becaina i titllats d’insensibles per considerar una ximpleria la majoria de musicals.
Sí, estimat lector, sí. Hi ha un embús a Los Angeles, una ciutat que deu tenir la seva gràcia però no l’he trobada mai, i anglos, xicanos, afroamericans, asiàtics i la mare que els va parir es posen a cantar i ballar, fins i tot sobre els cotxes. No recordo un inici més vomitiu, amenaçador, cursi i menyspreable des de Somriures i llàgrimes, que, modèstia a part, només he vist una vegada i de petitó.
Jo porto molt malament això del matrimoni. Em falten facultats i al màxim que podria aspirar és a ser un marit defectuós, d’aquests que es resisteixen a anar al súper amb llista i al cinema per costum. Empassant bilis a primera fila, al costat d’una parelleta, amb un grup de noies darrere, vaig decidir immolar-me i salvar no només el meu apadrinat sinó tots els lectors a qui la seva dona ja els ha dit que vol anar a veure La, La Land i saben que no hi ha escapatòria.
A tots ells, només puc dir-los que ho sento molt. No tinc arguments. Canten? Sí. Hi ha enamoraments sota les estrelles? Sí. Li muntaran un merder a Donald Trump quan ploguin Oscar malgrat que és una cinta sense picades d’ullet socials? Sí.
Jo els aconsellaria que ronsegin, al·leguin la seva aversió a l’almívar i es facin l’espòs màrtir. Però aquesta vegada, la meva cunyada farà bé d’arrossegar l’Alfons al cinema. He vist poques pel·lícules amb un principi tan lamentable i un final tan superb.
Un últim consell: no obrin debats perillosos quan surtin del cinema, que el final pot atiar una crisi. Facin com va fer ahir el CE Europa: un gol al líder, el Peralada, tres punts i tots feliços.
Jo l’entenc però deixi’s manar i vegi ‘La La Land’: l’inici és per fugir, el final per estimar el cinema