Herrero i la febre catalana
Fa tants anys que discutim, especulem o xerrotegem sobre el plet entre Catalunya i Espanya que ens hem perdut. Certament la demanda que ara mateix hi ha sobre la taula és ben concreta: referèndum. Però molt pocs partidaris o antagonistes del referèndum sabrien explicar bé per què hem arribat fins aquí. Discutim, no amb la pretensió d’arribar a aclarir la qüestió, sinó amb la intenció contrària: embolicar la troca, enrarir l’ambient, eixamplar el camp de mines, fer cada vegada més perillosa la circulació del problema pels carrils centrals. El camp de mines i els embolics constants forcen la circulació cap als extrems: o tot o res, o unionisme o separatisme.
Enmig de la confusió, els implacables moviments judicials de l’immobilisme i la febrosa agitació de l’independentisme acaparen l’atenció. Com si fossin les úniques vies possibles per a una societat tan complexa, matisada i plural com és la catalana (sinècdoque d’una Espanya que, per més que s’hi entestin els uniformadors tradicionals o els jacobins d’escola francesa, porta als seus gens l’ADN de la diversitat des que la monarquia hispànica es va confederar).
Per sortir de la confusió i del soroll tremendista és fonamental afavorir un diagnòstic compartit sobre les causes que ens han portat fins aquí. Per què té febre, Catalunya? Per avaluar aquesta febre catalana en el context constitucional espanyol, no hi deu haver millor metge que un dels tres pares vius de la Constitució. Algú que no solament tingui la fredor analítica, la base jurídica i el coneixement empíric d’un Roca Junyent, sinó que, a més, no pugui ser acusat, en tant que català, de ser art i part. Per això és tan important valorar les declaracions que Herrero de Miñón, jurista de gran prestigi, membre del Consell d’Estat i exdirigent d’UCD i Aliança Popular, ha fet al digital El Español, a propòsit del seu llibre Tres conferencias sobre la reforma constitucional (Ed. Tirant lo Blanch).
Herrero s’oposa a reformar la constitució per resoldre el plet català i les altres febrades del moment com ara la corrupció: “El problema no está en la Constitución; está en su desarrollo”. Pel que fa al clima tens que estem vivint, causat per la crisi i l’aparició de nous actors (Podem) que exigeixen canvis radicals, recorda, lúcid: “Dramatizar todo tiene el inconveniente de que no se hace nada. Porque el drama asusta”. I entrant en tema català, desautoritza d’entrada el clima de ruptura: “Negociar significa que no se puede partir de hechos consumados”. També desautoritza els intents de començar altra vegada de zero tot iniciant un nou procés constituent.
Després de descartar els mots fetitxe com federalisme perquè poden significar tantes coses que és com si no signifiquessin res, Herrero comença a tombar tòpics molt freqüents en la retòrica anticatalanista. Pregunta el periodista: “¿Hay algún país más descentralizado que España en Europa?”. Contesta, secament: “Alemania”. I desplega el seu diagnòstic: “Aquí, indebidamente, se ha seguido una política ne o centr ali z adora que tampoc o se a cerca demasiado a lo que era el espíritu constitucional. Aquí las autonomías se consideraban en su génesis como autonomías políticas. Luego las autonomías se multiplicaron por 17 en los Pactos Autonómicos de 1981, que fueron un desastre, en los que pusieron sus pecadoras manos los partidos entonces mayoritarios, UCD y PSOE. Multiplicar por 17 las autonomías es una ingeniosa forma de conjurar los males de tres... Así no se arregla nada”.
Després del cafè per a tothom va venir la Loapa, “una fórmula recentralizadora”, explica, que el TC va tombar, però que es va desplegar igualment per altres vies: “Sus principios, a través de la jurisprudencia y una serie de políticas concretas, han seguido la vía recentralizadora. Y claro, eso no sirve para todos, porque rompe la relación con Catalunya. El Estatuto de Catalunya de 1979 era un verdadero pacto de Estado. (...) El Estatuto de Catalunya, sea el que sea, debe ser siempre un pacto de Estado. Y hay que respetarlo como tal”.
Després de repassar molt críticament la impugnació del PP del nou Estatut i la sentència del TC, proposa la seva fórmula per resoldre el problema. M’hi vaig referir en un article anterior: “Una Disposición Adicional de la Constitución que reconociera la personalidad de Catalunya y las competencias inherentes a esa personalidad”. Però en aquest moment trobo que és més interessant el seu diagnòstic, ja que avalua les causes de la febre. Demanar la secessió, sosté, “es romper el pacto de Estado”. Però també trenca el pacte la lògica estatal: “Interpretando las leyes de bases de tal manera que la legislación catalana quede sin campo de desarrollo”.
Parlant de diàleg, recorda que no es tracta de donar més o menys competències, ja que això seria com abordar les malalties pel símptoma. I de manera clara i sonora, aquest jurista i pare madrileny de la Constitució conclou: “Si lo que se reclama es un reconocimiento de identidad, usted tiene que sentarse y reconocer la identidad de una vez por todas”.
“Si el que es reclama és un reconeixement d’identitat, vostè ha d’asseure’s i reconèixer la identitat una vegada per totes”